Shakuhachi
 | |
| Tipus | Fue (en)  , open single notch flutes with fingerholes (en) , bamboo flute (en) i flauta terminalment bufada  |
|---|---|
| Classificació Hornbostel-Sachs | 421.111.12 |
| Originari de | Japó |
El shakuhachi (尺八, しゃくはち) nom que prové d'ishaku hasun (1 shaku 8 sun, en referència a la mesura 1,8 de l'antiga unitat de longitud shaku) és una flauta japonesa construïda de bambú, tocada en vertical (com una flauta dolça, malgrat que aquest no es posa dins la boca).[1] Aquesta unitat de mesura, el shaku, equival a 30.3 cm i 1 sun una dècima part), el número així indica una longitud que correspon a 54.5 centímetres però el nom que aplica com a tal als instruments amb diferents longituds, que poden variar entre 1.4 i 3.7 shaku (des de 40 centímetres fins més d'un metre de llargada aproximadament). Com més llarg és el shakuhachi, més greu és el so.[2][3]
Malgrat que amb els cinc forats per a digitar es produeix una escala pentatònica menor, l'intèrpret és capaç de produir tots els sons d'una escala XXXX (i encara intèrvals microtonals) mitjançant cobertures parcials, canvis en l'embocadura i modificacions en la distància entre els seus llavis i l'extrem superior de l'instrument (utaguchi), tècniques anomenades meri i kari (dependent del cas).
El shakuhachi permet un rang de dues octaves completes (la més greu es diu otsu i la més aguda kan) i una tercera octava incompleta (dai-kan). Les diferents octaves s'aconsegueixen mitjançant subtils variacions en l'emissió d'aire i l'embocadura.
Història
[modifica]
Entre els possibles ancestres del shakuhachi modern, figura el del període Nara-Heian, conegut com a "gagaku shakuhachi", que va ser introduït de la Xina i Corea, juntament amb altres instruments entre els segles V i VII, per a la pràctica del gagaku i exclòs d'aquesta pràctica, igual que altres, cap al s. IX. La forma d'aquest shakuhachi era significativament diferent de l'actual, essent més prim, allargat i amb 6 orificis en comptes dels 5 actuals, com es pot observar en instruments conservats i en il·lustracions de l'època. Després de la seva exclusió del gagaku, no es parla de l'instrument durant segles, fins a reaparèixer cap al segle xv o XVI.[4]
Un altre possible origen assenyala l'hitoyogiri. Aquesta flauta hauria sorgit al Japó durant el període Ashikaga, no té un equivalent a la Xina i, atès que manté similituds amb algunes formes del sud-est asiàtic, podria haver arribat al Japó sense travessar Xina. Com el shakuhachi actual, té 5 orificis (mentre que les flautes xines en tenen 6). Malgrat que no inclou les arrels a la part inferior de l'instrument, el hitoyogiri era l'instrument usat en l'era Tokugawa per un grup de monjos coneguts com a komusô i que poden haver estat els precursors dels monjos komuso, que van desenvolupar el shakuhachi modern.[5]
Una darrera possibilitat planteja que el hitoyogiri esdevindria la reaparició del shakuhachi del gagaku i que aquest hauria donat pas al shakuhachi dels komusô i finalment al model modern.
Referències
[modifica]- ↑ Kitahara, Ikuya; Matsumoto, Misao. The shakuhachi: the encyclopedia of musical instruments (en anglès). Califòrnia: Tokyo Ongskusha, 1990.
- ↑ «Shakuhachi.es». [Consulta: 5 gener 2014].
- ↑ The Ashgate research companion to Japanese music. Aldershot, Hampshire, England: Ashgate, 2008. ISBN 978-0-7546-5699-9.
- ↑ Malm, William P.,. Traditional Japanese music and musical instruments. New edition. ISBN 4-7700-2395-2.
- ↑ Malm, William P.,. Japanese music and musical instruments. Rutland, VT: Charles E. Tuttle, [2013], ©1959. ISBN 1-306-30961-1.
Enllaços externs
[modifica]
- Tot construin un shakuhachi. Vídeo sobre el procés de construcció d'un shakuhachi (subtítols en anglès), filmat al taller impartit al Museu de la Música de Barcelona dins l'escola d'estiu de l'European Shakuhachi Society al Juliol del 2013. Fet per a l'exposició Escultures sonores