Sinople

Representacions del sinople

El sinople (del francès: sinople i aquest nom de l'antiga ciutat de Sinope) [1][2] és el color verd en heràldica. Es correspon amb un verd intens i preferentment fosc. En gravat es representa mitjançant línies en banda, o sigui, diagonals que baixen de dreta a esquerra del camp o figura (això és, d'esquerra a dreta de l'observador).[3]

Entre els esmalts heràldics, pertany al grup dels colors, juntament amb el gules (vermell), l'atzur (blau), el sable (negre) i el porpra.

Història

[modifica]
Michel Pastoureau ha observat que en els romanços arturians dels segles xii i xiii els «cavallers verds» gairebé sempre són personatges irreflexius o malvats. (Il·lustració de N. C. Wyeth, 1922)

Una de les primeres mencions d'un escut verd es troba en el Roman de Troie, de Benet de Sant Maur, que data del voltant de l'any 1155, on aquest esmalt és descrit amb el nom que rebia a França en aquell moment: vert (verd).[4]

En els inicis de l'heràldica, entre els segles xii i xiii, era l'esmalt menys utilitzat: l'historiador Michel Pastoureau va trobar que apareixia en menys del 5% de les armeries europees.[5] Per explicar aquesta escassa presència del verd en els escuts, s'ha argumentat que fins al segle xiii aquest color va tenir connotacions negatives (el Diable i les seves criatures, l'islam, la inestabilitat); que fins a finals del xiv va ser difícil de fabricar i de fixar satisfactòriament;[6] o que no destacava contra el verd de l'herba.[7]

No obstant això, durant el segle xiv l'Europa occidental va experimentar una revaloració del color verd[6] i, si bé aquest color mai va ser àmpliament usat en armeries, cap a començaments del xv ja estava ben establert dins del cànon heràldic.[4]

De vert a sinople

[modifica]

Fins a principis de segle xiv, el terme sinople s'emprava en la literatura francesa com designació poètica del color vermell. Aquest vocable derivava de Sinope, sinopis, paraules llatines que a l'antiguitat clàssica es referien en general al vermell, en al·lusió a una classe de ocre vermell molt apreciat que s'extreia a Capadòcia i s'exportava des del port de Sinope, a Anatòlia.[2][4][6][8] Fins i tot després de la seva adopció per part de l'heràldica amb el significat de «verda», sinople va conservar el seu significat literari de «vermell» durant uns dos segles més.[4]

Es desconeix per quin motiu la paraula sinople va experimentar aquest canvi de significat en l'argot heràldica; Pastoureau situa aquest canvi entre els anys 1380 i 1400, o potser unes dècades abans.[6] S'ha suggerit que els heralds francesos van canviar el nom de l'esmalt vert per sinople pel fet que vert era homòfon amb vair (vaire), un folre heràldic.[4][6]

Als regnes espanyols, cap a mitjans del segle xv el terme heràldic francès sinople va començar a ser traduït com esmalt heràldic verd, en lloc de vermell.[9]

De roig a verd

[modifica]

Pel que fa a l'aparent despropòsit de l'adopció del nom d'un pigment vermell per designar un esmalt verd, el jesuïta i heraldista Claude-François Menestrier (1631 - 1705), en la seva obra l'Art du blason justifié, ho explica citant part del text d'un fullet manuscrit que es remuntaria a l'entorn de l'any 1400, i que tractava sobre colors per a pintura i il·lustració. En el seu llibre, Menestrier còpia un capítol d'aquest fullet, on s'esmenta un pigment anomenat sinoplum, el qual -sempre segons el manuscrit- provenia de la «ciutat de Sinopoli» i era de vegades vermell i de vegades verd.[10][Nota 1] Això suggereix que en algun moment es va anomenar sinoplum a l'anomenat ocre vermell d'Anatòlia, l'actual vermell carmesí, i també a alguna classe de pigment verd, igualment importat.

Sinople heràldic convencional i manera de representar-lo mitjançant línies obliqües quan no es disposa de colors

Representació

[modifica]

El sinople no es troba definit amb exactitud. En conseqüència, la tonalitat i el matís de verd a emprar per a representar-lo queden a criteri de l'artista heràldic. Es recomana, però, que el verd sigui intens i fidel a la seva naturalesa; no ha d'inclinar massa cap al groc ni cap al blau.[11]

Quan no es disposa de colors, el sinople pot representar-se mitjançant un ratllat molt fi de línies obliqües paral·leles que van des de l'angle superior esquerre del dibuix fins a l'inferior dret, segons el mètode atribuït a l'jesuïta Silvestre Pietra Santa.[12] Aquest és el mètode de representació que es veu comunament en gravats a una tinta.

Exemples d'ús

[modifica]

A sota es presenten dos exemples antics i notables de l'ús de l'esmalt sinople.

  • Les tradicionals armes de Saxònia, actualment escut oficial de l'Estat Lliure de Saxònia
    Les tradicionals armes de Saxònia, actualment escut oficial de l'Estat Lliure de Saxònia
  • Escut d'Estiria, actualment encara en ús
    Escut d'Estiria, actualment encara en ús

Amadeu VI de Savoia (1334-1383) va ser anomenat el «Comte Verd» perquè solia vestir d'aquest color. Si bé els colors de les armes dels Savoia eren argent i gules, durant la vida del Comte Verd es va sumar el sinople a la lliurea de la Casa de Savoia. Aquests tres colors, bastant més tard, donarien origen a l'actual bandera d'Itàlia.[6]

Utilització a terrasses i muntanyes

[modifica]

Entre les figures heràldiques, solen ser de sinople les terrasses i les muntanyes, en representació del color de l'herba, encara que les regles de l'heràldica no impedeixen que se'ls assigni qualsevol altre color.

Noms, atribucions i significats en desús

[modifica]

Cap a l'inici del Renaixement [15] es va desenvolupar un sistema de correspondències simbòliques per als colors heràldics que avui es troba en desús. És de notar que cap a l'any 1828 aquest sistema ja era considerat absurd per l'heraldista anglès William Berry,[16][Nota 2] tot i que Francesc Piferrer Montells, l'any 1858, el comenta com si encara fos vàlid.[12]

Si bé Jean Courtois, Herald Sicilià de la Corona d'Aragó, esmenta en el seu tractat Le blason des couleurs (1414) que qualsevol d'aquestes associacions de l'argent heràldic pot usar-se per blasonar,[17] en la pràctica és possible que només s'hagin fet servir el sistema planetari i el sistema de pedres precioses. Per a Alberto i Arturo García Caraffa (1919), el blasonat amb gemmes corresponia als títols i el de planetes als sobirans.[18]

Arthur Fox-Davies cita un exemple de blasonat amb pedres precioses que data de 1458.[19][Nota 3]

A sota es donen algunes de les antigues correspondències simbòliques del sinople, així com alguns dels noms «grecs» [Nota 4] que se li van atribuir.

Noms «grecs» Estera, molieuy, pracine[17]
Metall el mercuri,[16][20] el plom,[17] l'estany [21]
Planeta Venus,[16][17] Mercuri [20][21]
Pedra preciosa la maragda,[16][17][20][21] el jaspi [20]
Signe del Zodíac Bessons i Verge [16][20]
Element l'aigua,[16][21] la terra[12]
Estació de l'any la primavera[16][17][20]
Mes maig,[16][20] agost [16][20]
Dia de la setmana el Dimecres,[20][21] el dijous,[17][21] el Divendres [16]
Nombre 6 [20]
Arbre el llorer [21]
Flor tota classe de plantes verdes,[16][20][21] la sempreviva[21]
Au el lloro [17][21]
Edat de l'home la joventut [16][17][20][21]
Complexió humana flegmàtica [16][21]
Virtuts teologals i cardinals la fortalesa,[17][20] l'esperança [21]
Virtuts i qualitats mundanes la cortesia,[16][20] l'alegria, la joventut, la bondat, la bellesa,[17][20] l'honra, l'amor,[20] la lleialtat en l'amor, l'afabilitat,[16] l'abundància, l'amistat, el camp i la possessió, el servei i el respecte[12]
Obligacions del portador defensar els orfes [12][21] i socórrer els pobres, als paisans i als pagesos que estiguin oprimits [12]

A més, d'acord amb Courtois, el sinople seria considerat per alguns com el «menys noble» dels colors heràldics.[17]

Vegeu també

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Sinoplum utrumque venit de urbe Sinopoli et est bonum: aliud viride aliud rubicundum: viride sinoplum seu sinopum dicitur Paphlagonicus Tonos, et rubicundum vocatur haemethites Paphlagonica: invenitur etiam et in regno Franciae vocatum Broliamini
  2. ↑ «Alguns heralds imaginatius de temps passats, per a major distinció i honor del portador de les armes, han cridat en la seva ajuda no només als cossos celestes, sinó a les més precioses pedres de l'orbe per descriure els colors de les armes dels prínceps sobirans i nobles de la terra; i han portat la seva imaginació encara més lluny, atribuint a cada planeta, signe celestial [zodiacal], pedra preciosa, metall i color les virtuts que representen, així com als mesos, dies, flors, elements, estacions de l'any, complexions i números que per aquests s'entenien. Sense subscriure a aquests capricis i fantasies, ni amb el desig de perpetuar aquestes bogeries, sinó simplement amb l'objecte de mostrar l'entusiasme extravagant amb què l'heràldica ha estat practicada algunes vegades, l'autor ha annexat un paradigma d'aquests absurds ... »
  3. ↑ Blasonat de les armes atorgades a Mödling bei Wien a 1458: Mit Namen ain Schilt gleich getailt in fasse, des ober und Maister tail von Rubin auch mit ainer fasse von Berlein, der under thail von grunt des Schilts von Schmaragaden, darinneain Pantel von Silber en Rampannt. «És a dir, un escut tallat en parts iguals: la part superior i major de robí, també amb una faixa de perla; la part inferior del camp de l'escut de maragda, i en ell una pantera de plata, rampant. »
  4. ↑ Els tractadistes heràldics de segles passats sostenien que els blasons s'havien originat en l'antic Egipte, a l'antiguitat clàssica o fins i tot en successos relatats a l'antic Testament (veure García Caraffa, op. cit., pàg. 6). Per Piferrer, els noms citats correspondrien a les èpoques anterior i posterior a la destrucció de Troia.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «sinople». Diccionario de la lengua española. Real Academia Española (castellà).
  2. ↑ 2,0 2,1 ; Sanz, Joan Carles Diccionari Akal del color. Akal, 2001, p. 450. ISBN 978-84-460-1083-8 [Consulta: 24 gener 2013]. 
  3. ↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.242. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 8 desembre 2014]. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Color and Culture: Practice and Meaning from Antiquity to Abstraction (en anglès). University of California Press, 1999, p. 81–82. ISBN 0-520-22225-3 [Consulta: 24 gener 2013]. [Enllaç no actiu]
  5. ↑ Black: The History of a Color (en anglès). Princeton University Press, 2008, p. 72. ISBN 978 -0-691-13930-2 [Consulta: 24 gener 2013]. 
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Pastoureau, Michel «Unes couleur a mutation: li vert à la fi du Moyen Âge» (en francès). Comptes-rendus des séances de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, 151, 2007, pàg. 722-727. DOI: 10.3406 / crai.2007.87941. ISSN: 1969-6663 [Consulta: 25 gener 2013].
  7. ↑ Heraldry (en anglès). Chartwell Books, 1993, p. 56. ISBN 1-55521-932-2 [Consulta: 24 gener 2013]. 
  8. ↑ Pigment Compendium: A Dictionary of Historical Pigments (en anglès). Elsevier / Butterworth Heinemann, 2004. ISBN 0-7506-57499 [Consulta: 24 gener 2013]. [Enllaç no actiu]
  9. ↑ Antonio Contreras Martín. «El armamento personal en el Lanzarote del Lago (MS. 9611 BNMADRID)». Universitat de València. [Consulta: 24 gener 2013].
  10. ↑ L'art du blason justifié (en francès). Impremta de Benoît Coral, 1661, p. 44-46 [Consulta: 31 gener 2013]. 
  11. ↑ The Art of Heraldry (en anglès). Tiger Books International, 1991, p. 21. ISBN 1-85501-154-9 [Consulta: 8 gener 2013]. 
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 Tractat d'heràldica i blasó. Impremta de Ramón Campuzano, 1858 [Consulta: 8 gener 2013]. 
  13. ↑ «Wappen, Flaggen, Markenhandbuch» (en alemany). Arxivat de l'original el 2013-01-22. [Consulta: 26 gener 2013].
  14. ↑ «Das Land Steiermark: Styria s coat of arms» (en diversos idiomes), 2012. [Consulta: 30 maig 2012].
  15. ↑ Levin, Craig. «[https: //web.archive.org/web/20120314015244/http: //pages.ripco.net/~clevin/gemarms.html Precious Peers and Planetary Princes]» (en anglès). Arxivat de l'[http: //pages.ripco.net/~clevin/gemarms.html original] el 14 de març 2012. [Consulta: 31 desembre 2012].
  16. ↑ 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 16,10 16,11 16,12 16,13 16,14 Encyclopædia Heraldica, Vol. 1 (en anglès). Sherwood, Gilbert and Piper, c. 1828 [Consulta: 31 desembre 2012]. 
  17. ↑ 17,00 17,01 17,02 17,03 17,04 17,05 17,06 17,07 17,08 17,09 17,10 17,11 Jean Courtois (Sicille), Herald d'Alfons V, Rei d'Aragó. Hippolyte Cocheris. Le blason des couleurs en armes, livrées et devises (en francès). Auguste Aubry, 1809 [reedició anotada d'un tractat de 1414] [Consulta: 31 desembre 2012]. 
  18. ↑ Enciclopèdia heràldica i genealògica hispano-americana, Tom Primer. Impremta de Antonio març, 1919, p. 32 [Consulta: 31 desembre 2012]. 
  19. ↑ [http: //openlibrary.org/books/OL7101030M/A_complete_guide_to_heraldry A Complete Guide to Heraldry] (en anglès). TC & E.C. Jack, 1909, p. 77 [Consulta: 31 desembre 2012]. 
  20. ↑ 20,00 20,01 20,02 20,03 20,04 20,05 20,06 20,07 20,08 20,09 20,10 20,11 20,12 20,13 20,14 20,15 Le blason des Armoiries (en francès). Impremta de Claude Rauot, 1579 [Consulta: 25 gener 2013]. 
  21. ↑ 21,00 21,01 21,02 21,03 21,04 21,05 21,06 21,07 21,08 21,09 21,10 21,11 21,12 21,13 Nobiliario genealógico de los reyes y títulos de España. Llibre I. Impremta de Luis Sánchez, 1622, p. 6 [Consulta: 27 març 2013]. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sinople
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sinople&oldid=33167593»