Sexafòlia

Roseta sexafòlia.

La sexafòlia[a] o hexafòlia, també anomenada hexapètala, flor de la vida, estrella de sis puntes, rosa de sis pètals o simplement roseta,[1] és un símbol ancestral construït a partir d'una figura geomètrica que mostra una flor de sis pètals inscrita a dins d'un cercle.

Apareix al llarg de tot Euràsia des d'època antiga i ha estat interpretat com un símbol solar de caràcter apotropaic.[2] Als Països Catalans n'hi ha testimonis des de temps dels ibers i ha perviscut fins a l'actualitat especialment a les comarques del Pirineu, on és habitual en forma de gravats al mobiliari de fusta o en portes i finestres de cases antigues.

Figura geomètrica

[modifica]
Tessel·lació en anells hexagonals d'1, 7, 19, 37, 61 i 91 cercles.

La sexafòlia es construeix a partir de dotze arcs o sis lents simètriques (vesica piscis) que conflueixen en un mateix punt central, o a partir de la superposició de set cercles d'igual radi que intersecten amb el centre dels cercles precedents:

La simplicitat constructiva d'aquesta figura podria explicar la seva pervivència en l'art popular durant segles, atès que pot dibuixar-se fàcilment amb un senzill compàs; de fet, s'ha documentat la seva realització amb instruments rústics com una forqueta o una branca forcada.[3]

El símbol bàsic es pot multiplicar geomètricament fins a l'infinit, formant una tessel·lació de cercles superposats. Cal no confondre'l amb el disseny ornamental hexalòbul propi de l'arquitectura gòtica.

Orígens i interpretació

[modifica]
Llinda amb sexafòlies al temple nabateu d'Avdat, segle i aC (desert del Nègueb, Israel).

La rosa de sis pètals és un símbol ancestral present des de l'Àrtic a l'Himàlaia. Els exemplars més antics figuren en l'art sagrat de monuments funeraris micènics, egipcis o amardis del segon mil·lenni abans de Crist (1600-1500 aC).[1] També se n'han trobat a les llindes de temples nabateus del segle iv aC, en mosaics de palaus grecs i romans i en llibres bíblics dels jueus iemenites del segle iv.[2]

El seu significat és polisèmic, tot i que principalment se l'ha considerat un símbol solar relacionat amb l'heliolatria o adoració al Sol.[1] Per aquest motiu es pot entendre també com un element de significació celestial o astral, vinculat amb la vida, la regeneració, la immortalitat i l'eternitat.[4] La sexafòlia admet una interpretació de caràcter numerològic a partir dels tres nombres que posa en relació: 1 (cercle), 6 (pètals) i 12 (arcs), que la vincularien amb el simbolisme zodiacal, la roda còsmica i l'any solar.[2]

Es considera un element de marcat caràcter apotropaic, és a dir protector dels morts i dels vius respecte del mal.[1] Diversos investigadors han suggerit que el seu origen podria estar relacionat amb la roda solar de sis radis utilitzada com a talismà contra els llamps, identificada originàriament amb el déu del tro indoeuropeu Perkwunos i més tard associada a les seves successives encarnacions, com el Taranis celta, el Perun eslau, el Thor escandinau o el Júpiter romà.[5][6][1]

Rodes votives gal·les vinculades amb el culte a Taranis (Museu d'Arqueologia Nacional, França).

En el context pirinenc s'ha interpretat també la sexafòlia com a representació esquemàtica de la flor de la carlina, utilitzada des de temps immemorials com a amulet protector en masies i cases de pagès, possiblement vinculada a un substrat bascoide que s'hauria estès per tota la serralada i que sobreviu actualment al País Basc en la figura de l'eguzkilore (flor del sol).[7]

Amb el declivi de les religions grecoromanes va ser assimilat pel cristianisme, que l'emplaçà habitualment en la imatgeria de temples i sarcòfags conjuntament amb la creu.[4] En aquest sentit, apareix en esteles funeràries d'Armènia i Egipte a partir del segle v i a l'Europa occidental fins al segle xii.[2] Durant l'edat mitjana va minvar la seva presència en l'àmbit religiós però es va mantenir en l'esfera quotidiana de l'arquitectura rural i l'artesania popular d'arreu d'Europa, des de Portugal fins a Rússia, passant per les Illes Britàniques, Polònia i els Carpats (on és especialment popular i coneguda com a rozeta), els països bàltics i Ucraïna.

Al seu torn, els europeus van exportar-la als seus dominis d'ultramar a Amèrica, motiu pel qual se'n poden trobar als esgrafiats de la façana de l'antic convent franciscà de Santo Domingo de Uayma, construït el 1646 a Mèxic,[8] o als cementiris colonials de Nova Anglaterra, on van ser particularment populars durant els segles xviii-xix (anomenades en anglès daisy wheel, witch mark o marigold).[1]

Galeria d'imatges

[modifica]

Presència als Països Catalans

[modifica]
Estela ibèrica de Can Peixau (Museu de Badalona, segle i aC).

A les terres de parla catalana hi ha constància de la presència de la sexafòlia des dels temps dels ibers. Un testimoni antic n'és l'estela ibèrica de Can Peixau de Badalona (c. 150-75 aC), ja d'època romana, en què la roseta de sis pètals apareix al costat d'altres símbols astrals com un creixent de lluna i una esvàstica, que s'han considerat en conjunt pervivències d'una religiositat indígena de caràcter rural i vinculada al culte a la natura i els astres.[9] Aquesta estela és molt semblant a una altra de trobada l'any 1858 al Call de Barcelona, malauradament avui desapareguda.[10]

Mosaic bicrom de la Domus dels mosaics a Empúries (segle i aC).

La sexafòlia apareix també com a figura destacada al centre de diversos paviments de mosaic (opus tessellatum) situats a les domus senyorials de la ciutat romana d'Empúries,[11] que va viure el seu moment d'esplendor entre la segona meitat del segle i aC i el segle ii.[12] D'origen més tardà, al Museu Arqueològic d'Alacant s'hi conserva una estela visigòtica del segle vii guarnida amb una roseta i una creu.[13]

En època preromànica i romànica, al conjunt de la península Ibèrica la presència de la sexafòlia s'ha documentat freqüentment a les àrees muntanyoses del Pirineu i de la serralada Cantàbrica, on és habitual trobar-la gravada a les llindes de portes i finestres de cases antigues.[5] També apareix en esteles funeràries i en l'art popular pirinenc dels mobles de fusta, com ara caixes de núvia, salers i formatgeres tradicionals, o en collars de bestiar i altres estris de pastor.[1]

Detall de la portalada de Sant Llorenç d'Isavarre (segle xii).
Collars musicats exposats al Museu Etnogràfic de Ripoll, alguns amb el motiu de la sexafòlia (fila superior).

Figura en l'ornamentació de nombroses ermites romàniques pirinenques, per exemple a les portalades de Sant Joan d'Isil, Sant Llorenç d'Isavarre, Sant Lliser d'Alós i Sant Martí de Borén (Alt Àneu) o a la volta del comunidor de Santa Eulàlia d'Encamp (Andorra), però també es pot trobar en zones més allunyades de l'alta muntanya com al claustre del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Noguera), a les finestres del Santuari dels Arcs de Santa Pau (Garrotxa)[14] o a la dovella central de l'església romànica de Sant Mateu de Miramar[4] a Figuerola del Camp (Alt Camp). Al museu del monestir de Santa Maria de l'Estany (Moianès) s'hi conserva fins i tot una pica d'aigua beneita amb una sexafòlia tallada al fons.[15]

Sepulcre al monestir de Sant Pere de Casserres (segle xii).

És un símbol especialment abundant —i fins i tot considerat paradigmàtic—[16] a les esteles discoïdals d'arreu de Catalunya: se n'han registrat als inventaris realitzats a les comarques de les Garrigues,[17] el Pla d'Urgell,[18] la Segarra,[19] el Priorat[20] i el Baix Camp.[21]

Galeria d'imatges

[modifica]

Ús modern

[modifica]

La sexafòlia continua utilitzant-se àmpliament en l'actualitat en el folklore i l'art popular d'arreu d'Europa, i la seva importància i significació simbòlica s'ha reinterpretat des de noves perspectives pròpies del món contemporani.

Emblema de Parcs Naturals

[modifica]

L'any 2003 el Parc Natural de l'Alt Pirineu va incloure la roseta de sis pètals al seu logotip a instàncies de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu.[22] Aquest gest ha estat considerat per l'associació EUROPARC–España com un exemple de bones pràctiques, per tal com aquest símbol integra valors naturals, culturals i espirituals del territori pirinenc.[23]

D'altra banda, el Parc Natural Regional del Cairàs, al departament francès dels Alts Alps, també l'utilitza com a emblema de l'espai natural.[24]

Sol dels Alps

[modifica]
Bandera de la Padània basada en el Sol dels Alps utilitzada per la Lliga Nord italiana.

A la regió dels Alps italians i en general a la vall del Po és un símbol molt abundant en la iconografia popular, conegut com a Sol o Flor dels Alps (Sole o Fiore delle Alpi), que pot trobar-se en edificis i productes artesans de tota mena. Apareix també a l'escut d'armes de la província de Lecco de la regió de la Llombardia.[25]

Des de la dècada del 1990 els nacionalistes d'extrema dreta de la Lliga Nord italiana n'han adoptat una versió verda-i-blanca com a emblema i bandera de la Padània, la proposta secessionista de les regions del nord respecte de la resta d'Itàlia, connotant la sexafòlia d'una càrrega política polèmica.[26] A més del seu simbolisme tradicional, s'han volgut resignificar les sis puntes de la figura com a representació dels sis grups ètnics de la regió: gal·loitàlics, vènets, tirolesos, furlans, ladins i arpitans.[26]

Símbol nacional d'Arpitània

[modifica]
Artesania tradicional arpitana.

Per la seva banda, el moviment nacional i cultural arpità ha fet també de la sexafòlia (anomenada en llengua arpitana lo rouson) el seu símbol més identificatiu, emplaçant-lo com a element principal de la bandera que s'ha proposat per a representar el conjunt d'Arpitània,[27] impulsada per l'entitat Aliança Cultural Arpitana, amb seu a Lausana (Suïssa).

La minoria arpitana del Piemont utilitza des de la dècada del 1980 una bandera similar, constituïda també per la sexafòlia i dues franges blanca i vermella.[27]

  • Bandera proposada d'Arpitània.
    Bandera proposada d'Arpitània.
  • Bandera de la minoria arpitana del Piemont.
    Bandera de la minoria arpitana del Piemont.
  • Proposta de bandera alternativa per a la regió francesa de Roine-Alps.
    Proposta de bandera alternativa per a la regió francesa de Roine-Alps.

Neopaganisme

[modifica]
Domàs de l'organització neopagana Unió dels Rodistes Croats.

Pel seu caràcter ancestral, la sexafòlia s'ha relacionat amb diversos moviments religiosos neopagans tals com el Rodisme o Fe Nadiua Eslava, basada en la mitologia eslava i que recupera l'associació de la roseta de sis pètals amb el déu del tro Perun o amb el déu suprem Rod.[6]

D'altra banda, el Congrés Europeu de Religions Ètniques (ECER), una organització internacional amb seu a Vílnius que aplega nombroses associacions nacionals de cultes pre-cristians i neopagans, també utilitza la sexafòlia al seu emblema.

Flor de la Vida (New-age)

[modifica]
Variant de 19 cercles anomenada habitualment Flor de la Vida.

Autors moderns vinculats als moviments new-age han vist en la sexafòlia el nucli d'una suposada geometria sagrada, anomenant-la Flor de la Vida i representant-la habitualment en la forma d'un tessel·lat de 19 cercles superposats, a partir del qual s'han establert un gran nombre de composicions i símbols derivats.[28] També se l'ha associat amb figures cabalístiques de la Merkabah i el misticisme de la carrossa celestial.

Aquesta renovada significació de tipus espiritual i esotèric s'ha traduït en l'aparició de nombrosos productes comercials —llibres, joies, cartells– basats en la Flor de la Vida. N'és un exemple la coberta del disc A Head Full of Dreams (2015) del grup musical britànic Coldplay, en què figura aquest emblema, del qual van fer ús durant la respectiva gira.[29] Anteriorment, els també britànics Bring Me the Horizon ja l'havien situat a la coberta del seu disc Sempiternal (2013).

  • Escenari de l'A Head Full of Dreams Tour en què apareix la Flor de la Vida a diverses pantalles.
    Escenari de l'A Head Full of Dreams Tour en què apareix la Flor de la Vida a diverses pantalles.
  • Concert de Bring Me the Horizon al Vainstream Rockfest 2014, amb la Flor de la Vida al fons.
    Concert de Bring Me the Horizon al Vainstream Rockfest 2014, amb la Flor de la Vida al fons.
  • Penjoll esfèric comercial que reprodueix la Flor de la Vida.
    Penjoll esfèric comercial que reprodueix la Flor de la Vida.
  • Tassa amb el patró tessel·lat de la sexafòlia (Alemanya, 2022)
    Tassa amb el patró tessel·lat de la sexafòlia (Alemanya, 2022)

Notes

[modifica]
  1. ↑ En algunes fonts el terme s'escriu “sexifòlia”, probablement com a derivació de la pronúncia de sexafòlia, que es construeix a partir de les arrels llatines sexa– (sis) i –fòlia (fulla).

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Carreras Tor, Júlia. «L’hexafòlia o sexafòlia al Pirineu i les cultures pastorals i de muntanya». A: Xavier Perarnau (coord.). La integració del patrimoni immaterial en els espais naturals protegits. La sexafòlia a l’alt Pirineu. Silene, 2023, p. 7-14. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Mallarach, Josep Maria. «Integració del patrimoni immaterial en els espais naturals protegits, a partir de la sexafòlia». A: Xavier Perarnau (coord.). La integració del patrimoni immaterial en els espais naturals protegits. La sexafòlia a l’alt Pirineu. Silene, 2023, p. 15-24. 
  3. ↑ Molas, Gustau. «La sexifòlia». Fes Ta Festa, 30-09-2021. [Consulta: 28 desembre 2023].
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Burguete i Recasens (et al.), Samuel «L'església de Sant Mateu de Miramar i les seves esteles». Quaderns de Vilaniu, 35, 1999, pàg. 48 [Consulta: 19 setembre 2021].
  5. ↑ 5,0 5,1 Peralta Labrador, Eduardo. «Las estelas discoideas de Cantabria». A: Eugeniusz Frankowski. Estelas discoideas de la Península Ibérica (en castellà). Oviedo: Ediciones Istmo, 1989, p. 425–466. ISBN 978-8470902000. 
  6. ↑ 6,0 6,1 Garshol, Lars Marius «Olav's Rose, Perun's Mark, Taranis's Wheel». Peregrinations, 7, 4, 2021, pàg. 121–151.
  7. ↑ Valera, Quim «El nostre talismà mil·lenari». Bon Dia [Andorra la Vella], 10-10-2022 [Consulta: 25 desembre 2023].
  8. ↑ «Yucatán: Conoce la historia de la bella iglesia de Uayma, única en su tipo en la Península» (en castellà). Novedades Yucatán, 05-03-2021. [Consulta: 13 gener 2024].
  9. ↑ Comas i Solà, Montserrat «Les esteles funeràries ibèriques de Badalona». Carrer dels Arbres. Revista Anuari del Museu de Badalona, Tercera Època, núm. 12, 2001, pàg. 7-14.
  10. ↑ «Estela ibèrica de Barcelona». Servei d'Arqueologia de Barcelona. [Consulta: 28 desembre 2023].
  11. ↑ «Mosaics d'Empúries». MAC-Empúries. Museu d'Arqueologia de Catalunya. [Consulta: 10 gener 2024].
  12. ↑ Aquilué, X.; Santos, M.; Tremoleda, J.; Castanyer, P. Empúries. Guies del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Barcelona: Museu d'Arqueologia de Catalunya, 2009, p. 94-101. ISBN 84.89936.71-4. 
  13. ↑ «Relieves visigodos (Parte I)» (en castellà). MARQ pieza a pieza. Museo Arqueológico de Alicante. [Consulta: 28 desembre 2023].
  14. ↑ Palmada, Guerau «Els símbols protectors preromans». Les Garrotxes. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, núm. 31, 2022, pàg. 92-93.
  15. ↑ Roma Casanovas, Francesc. «Pica amb rosassa». Patrimoni existencial, 13-12-2022. [Consulta: 25 desembre 2023].
  16. ↑ Menchon i Bes, Joan Josep «Observacions per a un estudi de les esteles funeràries discoïdals dels Països Catalans». Butlletí Arqueològic. Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Núm. 10-11, 1989, pàg. 251-317.
  17. ↑ Esquerda i Ribes, Mateu; Gallart i Fernàndez, Josep; Martí i Freixenet, Xavier; Preixens i Llevadot, Josep. «Esteles discoïdals de les Garrigues». A: Cabal de petjades. VII Trobada d’Estudiosos de les Garrigues (Vinaixa, 24 d'octubre de 2009), 2010, p. 69-89. ISBN 84-938242-0-4. 
  18. ↑ Yeguas i Gassó, Joan «Fragments d'art: esteles funeràries al Pla d'Urgell, picapedrers al voltant del 1600, llindes curioses del segle XVIII i un panteó modernista a Vila-sana». Quaderns de El Pregoner d'Urgell, Núm. 20, 2007, pàg. 75–90. ISSN: 2014-4822.
  19. ↑ Miró i Rosinach, Josep Maria. Esteles funeràries discoïdals de la Segarra. Tàrrega: Grup de Recerques de les Terres de Ponent, 1986, p. 47-49. ISBN 84-398-8041-3. 
  20. ↑ Menchon i Bes, Joan; Martí i Arbós, Josep Enric; Rius i May, Peter «Esteles funeràries discoïdals de la Bisbal de Falset, Cabaçés, Margalef de Montsant, Siurana i Ulldemolins (El Priorat)». Arqueologia Medieval, núm. 6-7, 2011, pàg. 58-89.
  21. ↑ Pàmies, Josep. «Esteles discoïdals de l'Aleixar». Històries de l'Aleixar, 2017. [Consulta: 25 desembre 2023].
  22. ↑ Abella, Jordi; Garriga, Marc. «El cas de logotip del Parc Natural de l’Alt Pirineu». A: Xavier Perarnau (coord.). La integració del patrimoni immaterial en els espais naturals protegits. La sexafòlia a l’alt Pirineu. Silene, 2023, p. 26-27. 
  23. ↑ Mallarach, Josep Maria; Comas, Eulàlia; de Armas, Alberto. El patrimonio inmaterial: valores culturales y espirituales. Manual para su incorporación en las áreas protegidas (en castellà). Madrid: Fundación Fernando González Bernáldez, 2012, p. 63-64. ISBN 978-84-937702-9-7. 
  24. ↑ POUR UN NOUVEAU PARC. Biosphère, Ecotourisme et Agriculture durable : Queyras, Haute montagne exemplaire. Charte 2010-2022 (en francès). Parc naturel régional du Queyras, 2009, p. 42 [Consulta: 2 gener 2024]. 
  25. ↑ «L’ente: storia e competenze» (en italià). Provincia di Lecco, 08-11-2022. [Consulta: 2 gener 2024].
  26. ↑ 26,0 26,1 Oneto, Gilberto «Il Sole delle Alpi: un simbolo padano» (en italià). Quaderni Padani. La Libera Compagnia Padana [Milà], núm. 1, 1995, pàg. 3-6. Arxivat de l'original el 14-12-2010.
  27. ↑ 27,0 27,1 «Arpitania Movement (Italy)» (en anglès). Flags Of The World, 24-08-2023. [Consulta: 2 gener 2024].
  28. ↑ Melchizedek, Drunvalo. The Ancient Secret of the Flower of Life: An Edited Transcript of the Flower of Life Workshop Presented Live to Mother Earth from 1985 to 1994 (en anglès). Flagstaff (EUA): Light Technology Publishing, 1998. ISBN 1-891824-17-1. 
  29. ↑ Denham, Jess «Coldplay new album: Beyonce and Noel Gallagher to feature on A Head Full of Dreams» (en anglès). The Independent, 06-11-2015 [Consulta: 2 gener 2024].

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sexafòlia
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sexafòlia&oldid=33527939#Sol_dels_Alps»