Sonates Fitzwilliam

Sonata Fitzwilliam núm. 1
Interpretada per Alex Murray (flauta) i Martha Goldstein (clavicèmbal)
Sonata Fitzwilliam núm. 2
Interpretada per Alex Murray (flauta) i Martha Goldstein (clavicèmbal)
Sonata Fitzwilliam núm. 3
Interpretada per Alex Murray (flauta) i Martha Goldstein (clavicèmbal)

Les Sonates Fitzwilliam és el nom que va donar inicialment Thurston Dart a un arranjament que ell va ralitzar a partir de dues sonates per a flauta dolça (recorder) de Georg Friedrich Händel. Dart les va reestructurar com a grup de tres sonates. El nom es va mantenir en publicacions posteriors per part de diversos editors. També, en el grup, es van incorporar altres sonates per a diversos instruments inclosos en els manuscrits autògrafs de Händel que es troben en el Museu Fitzwilliam de Cambridge.

Història

[modifica]

Les dues sonates que Dart utilitzà en la seva edició probablement foren escrites entre 1724 i 1726; no sembla que haguessin de formar cap conjunt, ja fos com a parell de sonates o formant un grup amb altres sonates per a flauta dolça.[1] Aquestes Es van relacionar el 1948, quan Thurston Dart les va anomenar així perquè els manuscrits estan arxivats en el Museu Fitzwilliam de la Universitat de Cambridge.[2][3] Aquests documents formaven part del llegat amb el que es va fundar el museu l'any 1816, una iniciativa de Richard FitzWilliam, 7è Viscomte FitzWilliam (que no tenen cap relació amb els Comtes Fitzwilliam). Els havien comprat en una subhasta realitzada després de la mort de J.C. Smith the Younger (1712–95), i formava part d'una col·lecció fruit d'un gran regal personal del rei Jordi III de Regne Unit.[4][2]

L'any 1974, el musicòleg alemany Klaus Hofmann va fer una nova edició de les tres sonates per a flauta dolça mantenint el nom de Sonates Fitzwilliam.[5] En aquesta edició, Hofmann va restaurar la "Sonata en re menor"; per una part, recuperà el seu format original de set moviments i, per l'altra, afegí com a num. 3, la "Sonata en sol major, HWV 358", composta probablement molt abans que les altres dues Sonates Fitzwilliam, en algun moment entre 1707 i 1710.[6] Va incorporar una correcció molt evident d'un passatge molt agut al final del tercer moviment. Del coneixement de l'obra, Hofmann admet que "Händel deuria comptar amb un solista excepcional", i suggereix que potser seria més adequada per a un instrument en sol en lloc de l'habitual flauta contralt en fa.[7] L'atribució d'aquesta sonata per a flauta dolça també està en dubte. Tant David Lasocki com Terence Best consideren que és per a violí, mentre que Jean-Claude Veilhan avala l'opinió de Hofmann, i Winfried Michel reconeix com a possible que sigui per a flauta contralt.[8][9][10]

Dos sonates més de Händel que pertanyen als manuscrits de Fitzwilliam han estat publicades en la rúbrica "Fitzwilliam": la "Sonata per violí i continu en sol menor, HWV 364a", i la "Sonata per oboè i continu en si bemoll major, HWV 357".[11][12] En l'autògraf de la "Sonata per a violí en sol menor", Händel copia al peu de la primera pàgina, fora del primer compàs, una segona indicació de compàs, amb la part de solo escrita una octava més greu, en el clau de la contralt i amb les paraules "Per a la Viola da Gamba".[13] Una realització d'aquesta versió fou publicada per primer cop en una edició de Thurston Dart el 1950.[14]

Moviments

[modifica]

Les tres sonates de l'arranjament de Dart, que es poden escoltar en els arxius de so de l'inici, són:

  • Sonata en si bemoll major (HWV 377, c. 1724–25)[2][15]
  1. Courante
  2. Adagio
  3. Allegro
  • Moviments 7 & 6, apareixen en un ordre invertit en la "Sonata en re menor" (HWV 367a, Op. 1, No. 9a, c. 1725–26), (utilitzant una versió més primerenca de moviment 6, l'"Andante en re menor, HWV 409", c. 1725–26), i el "Menuet en re menor" (HWV 462, c. 1724–26, al principi per teclat de solo), amb els valors rítmics doblats i la mètrica canviada de 6/8 a 3/4, a la qual s'hi afegeix una doble (variació) composta per Dart.[16][17][2][18]
  1. A tempo di Menuet
  2. Andante
  3. Menuet
  • Moviments 1–5 de la "Sonata en re menor" (HWV 367a, c. 1725–26).[2][19]
  1. Largo
  2. Vivace
  3. Furioso
  4. Adagio
  5. Alla breve

Els moviments de les dues sonates originals de Händel, que apareixen en les edicions de Klaus Hofmann, David Lasocki i Walter Bergmann són:[5][20]

  • "Sonata en si bemoll major" (HWV 377)
  1. [Allegro]
  2. Adagio
  3. Allegro
  • "Sonata en re menor" (HWV 367a)
  1. Largo
  2. Vivace
  3. Furioso [Hofmann]; Presto [Lasocki/Bergmann]
  4. Adagio
  5. Alla breve
  6. Andante
  7. A tempo di menuet

La "Sonata en sol major" (HWV 358), en el manuscrit ni tan sols porta el títol de "Sonata", i no hi ha cap especificació d'instrumentació, ni hi ha indicacions de tempo en cap dels tres moviments.[21] Les edicions de Hofmann i Best, encara que discrepen sobre l'instrument solista (flauta dolça o violí, respectivament), donen les mateixes indicacions de tempo:[5][22]

  1. [Allegro]
  2. [Adagio]
  3. [Allegro]

La "Sonata per a violí en sol menor" (HWV 364a) està indicada senzillament per a "Violino Solo" en l'autògraf Fitzwilliam.[23] Els moviments apareixen en l'edició de Terence Best:[24]

  1. Larghetto[25]
  2. Allegro
  3. Adagio
  4. Allegro

Referències

[modifica]
  1. ↑ Terence Best, "Handel's Chamber Music", Early Music 13, no. 4 (November 1985): 476–99. The citations are on p. 479 and in the table on p. 485.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Handelian FAQs». gfhandel.org, 03-02-2007. Arxivat de l'original el 21 març 2009. [Consulta: 21 febrer 2009].
  3. ↑ George Buelow, A History of Baroque Music, sixth edition (Bloomington: Indiana University Press, 2004): 622 "Notes to pages 489-498" (accessdate = 21 febrer 2009). ISBN 0-253-34365-8
  4. ↑ Ian Chilvers, "Fitzwilliam Museum", a The Oxford Dictionary of Art, 3rd edition (Oxford i Nova York: Oxford University Press, 2004), ISBN 0-19-860476-9
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Georg Friedrich Händel, Fitzwilliam-Sonaten für Altblockflöte und Generalbaß, edited by Klaus Hofmann, 3 vols. (Neuhausen-Stuttgart: Hänssler-Verag, 1974).
  6. ↑ Terence Best, "Handel's Chamber Music", Early Music 13, no. 4 (November 1985): 476–99. La cita apareix en la p. 485.
  7. ↑ Georg Friedrich Händel, Fitzwilliam-Sonaten für Altblockflöte und Generalbaß, edited by Klaus Hofmann, vol. 3: Sonate G-dur (Neuhausen-Stuttgart: Hänssler-Verag, 1974), p. 2.
  8. ↑ David Lasocki, "New Light on Handel 's Woodwind Sonatas", American Recorder 21, no. 4 (febrer 1981): 169; Terence Best, "Critical Commentary", in G. F. Handel, The Complete Sonatas for Violin and Basso Continuo / Die gesamten Sonaten für Violine und Basso Continuo / Les sonates complètes pour violon et basse continue, edited by Terence Best, basso continuo realized by Peter Holman, 50–54 (London: Faber Music Limited; Kassel: Bärenreiter-Verlag; Sydney: Boosey & Hawkes (Australia) Pty. Ltd.; New York: G. Schirmer Inc.; Auckland: Roderick Biss Music Ltd., 1983), 50, Tot i que Best reconeix la irregularitat de les notes extremadament agudes del final de l'últim moviment; segons el seu parer, descarta la interpretació amb flauta dolça, però també "són difícils fins i tot per a un intèrpret modern de violí", i "no encaixen el greus amb comoditat: és possible que Händel hagués comès un error en la notació ", com va afirmar Hofmann.
  9. ↑ George Frideric Handel, Sonate en sol majeur pour flûte à bec alto et basse continue (Fitzwilliam MS 261), transcripció de Jean-Claude Veilhan, realització del baix, Danièle Salzer (Paris: Alphonse Leduc, 1990).
  10. ↑ George Frideric Handel, Die Sonaten für Altblockflöte und B.c. , edited by Winfried Michel, 2nd edition (Münster: Mieroprint, 1992) és una edició facsímil que inclou la HWV 358; en una edició transcrita apareix George Frideric Handel, Sonaten für Altblockflöte und Basso Continuo / Sonatas for Treble Recorder and Basso Continuo, editada per Winfried Michel, Camera Flauto Amadeus 122 (Winterthur: Amadeus Verlag/B. Päuler, 1994) Michel inclou només les sis sonates en sol menor, fa major, la menor, do major, si♭ major, i re menor.
  11. ↑ Publicats com a tres ítems separats: (1) George Frideric Handel, Fitzwilliam Violin Sonata in G Minor: Fair Copy of Handel's Manuscript , edició de Robert Illing (Adelaide: Robert Illing, 1982), ISBN 0-949302-10-4; (2) George Frideric Handel, Fitzwilliam Violin Sonata in G Minor: Keyboard Realization of Handel's Bass by Robert Illing (Adelaide: Robert Illing, 1982) ISBN 0-949302-11-2; i (3) Robert Illing, Handel, Fitzwilliam Violin Sonata in G Minor: A Critical Account (Adelaide: Robert Illing, 1984), ISBN 0-949302-09-0
  12. ↑ Publicada com la segona de George Frideric Handel, Three Authentic Sonatas for Oboe & Basso Continuo: in F, opus 1 no. 5; B flat, "Fitzwilliam"; c, opus 1 no. 8, editada per David Lasocki ([London]: Nova Music, 1975).
  13. ↑ Terence Best, "Handel's Chamber Music", Early Music 13, no. 4 (November 1985): 476–99. The citation is on p. 479. Also Terence Best, "Critical Commentary", in G. F. Handel, The Complete Sonatas for Violin and Basso Continuo / Die gesamten Sonaten für Violine und Basso Continuo / Les sonates complètes pour violon et basse continue, edited by Terence Best, basso continuo realized by Peter Holman, 50–54 (London: Faber Music Limited; Kassel: Bärenreiter-Verlag; Sydney: Boosey & Hawkes (Australia) Pty. Ltd.; New York: G. Schirmer Inc.; Auckland: Roderick Biss Music Ltd., 1983). La cita apareix a la p. 51.
  14. ↑ George Frideric Handel, Sonata in G minor, for Viola da Gamba (or Viola) and Harpsichord (or Pianoforte), edited and arranged by Thurston Dart, Edition Schott 10114 (London: Schott, 1950).
  15. ↑ «377». The HWV Catalog. gfhandel.org. Arxivat de l'original el 23 febrer 2009. [Consulta: 21 febrer 2009].
  16. ↑ «367a». The HWV Catalog. gfhandel.org. Arxivat de l'original el 23 febrer 2009. [Consulta: 21 febrer 2009].
  17. ↑ «409». The HWV Catalog. gfhandel.org. Arxivat de l'original el 11 març 2009. [Consulta: 21 febrer 2009].
  18. ↑ «462». The HWV Catalog. gfhandel.org. Arxivat de l'original el 11 març 2009. [Consulta: 21 febrer 2009].
  19. ↑ «367». The HWV Catalog. gfhandel.org. Arxivat de l'original el 23 febrer 2009. [Consulta: 21 febrer 2009].
  20. ↑ G. F. Handel, The Complete Sonatas for Treble (Alto) Recorder and Continuo, editades per David Lasocki i Walter Bergmann (London: Faber Music Limited; New York: G. Schirmer Inc.; Australia & Canada: Boosey & Hawkes; Kassel: Bärenreiter-Verlag; Tokyo: Zen-On Music Co. Ltd,. 1979).
  21. ↑ Terence Best, "Critical Commentary", a G. F. Handel, The Complete Sonatas for Violin and Basso Continuo / Die gesamten Sonaten für Violine und Basso Continuo / Les sonates complètes pour violon et basse continue, editades per Terence Best, basso continuo realitzat per Peter Holman, 50–54 (London: Faber Music Limited; Kassel: Bärenreiter-Verlag; Sydney: Boosey & Hawkes (Australia) Pty. Ltd.; New York: G. Schirmer Inc.; Auckland: Roderick Biss Music Ltd., 1983), 50.
  22. ↑ G. F. Handel, The Complete Sonatas for Violin and Basso Continuo / Die gesamten Sonaten für Violine und Basso Continuo / Les sonates complètes pour violon et basse continue, editades per Terence Best, basso continuo realitzat per Peter Holman (London: Faber Music Limited; Kassel: Bärenreiter-Verlag; Sydney: Boosey & Hawkes (Australia) Pty. Ltd.; New York: G. Schirmer Inc.; Auckland: Roderick Biss Music Ltd., 1983).
  23. ↑ Terence Best, "Critical Commentary", a G. F. Handel, The Complete Sonatas for Violin and Basso Continuo / Die gesamten Sonaten für Violine und Basso Continuo / Les sonates complètes pour violon et basse continue, editades per Terence Best, basso continuo realitzat per Peter Holman, 50–54 (London: Faber Music Limited; Kassel: Bärenreiter-Verlag; Sydney: Boosey & Hawkes (Australia) Pty. Ltd.; New York: G. Schirmer Inc.; Auckland: Roderick Biss Music Ltd., 1983), 51.
  24. ↑ G. F. Handel, The Complete Sonatas for Violin and Basso Continuo / Die gesamten Sonaten für Violine und Basso Continuo / Les sonates complètes pour violon et basse continue, editades per Terence Best, basso continuo realitzat per Peter Holman, 50–54 (London: Faber Music Limited; Kassel: Bärenreiter-Verlag; Sydney: Boosey & Hawkes (Australia) Pty. Ltd.; New York: G. Schirmer Inc.; Auckland: Roderick Biss Music Ltd., 1983).
  25. ↑ Segons el comentari crític de Best, "el primer moviment va ser originalment marcat com a "adagio". Això es treu i es substitueix per "Andante larghetto". (Terence Best, "Critical Commentary", in G. F. Handel, The Complete Sonatas for Violin and Basso Continuo / Die gesamten Sonaten für Violine und Basso Continuo / Les sonates complètes pour violon et basse continue,, editades per Terence Best, basso continuo realitzat per Peter Holman, 50–54 (London: Faber Music Limited; Kassel: Bärenreiter-Verlag; Sydney: Boosey & Hawkes (Australia) Pty. Ltd.; New York: G. Schirmer Inc.; Auckland: Roderick Biss Music Ltd., 1983), 51).

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sonates_Fitzwilliam&oldid=32741449»