Trastorn esquizoafectiu

Trastorn esquizoafectiu

Tipus	trastorn psicòtic, trastorn de l'espectre de l'esquizofrènia i bipolar spectrum (en)
Especialitat	psiquiatria
Clínica-tractament
Medicació olanzapina, quetiapina, liti, haloperidol, carbonat de liti, aripiprazole, risperidona, brexpiprazole (en) , asenapina, paliperidone (en) , ziprasidone (en) , lurasidone (en) i clozapina
Classificació
CIM-11	6A21
CIM-10	F25.9 i F25
CIM-9	295.7
Recursos externs
OMIM	181500
DiseasesDB	33444
MedlinePlus	000930
Patient UK	Schizoaffective-Disorder
UMLS CUI	C0036337 i C0036337
DOID	DOID:5418

El trastorn esquizoafectiu és un trastorn de l'estat d'ànim caracteritzat per símptomes similars a l'esquizofrènia i el trastorn bipolar, ja que combina una percepció alterada de la realitat amb una alta inestabilitat emocional. Correspon al codi 295.70 de la quarta edició del DSM.

El trastorn va ser descrit per primer cop per Jacob Kasanin el 1933 i li atribuïa com a origen una insatisfacció sexual. Emil Kraepelin va observar que es tractava d'una malaltia a cavall entre dos grups fermament establerts (esquizofrènia i trastorn bipolar, a la seva època coneguts com a demència precoç i trastorn maniacodepressiu, respectivament) i va iniciar la recerca combinada per tractar aquestes patologies. El DSM-I ja l'incloïa com a malaltia única però els pobres criteris de diagnòstic i la confusió amb altres afectacions van perllongar-se en successives edicions del manual psiquiàtric de referència. El DSM 5, encara en elaboració, limita el seu diagnòstic i qüestiona la seva existència com a malaltia independent, car s'afirma que és una variant d'altres trastorns.

Per diagnosticar el trastorn cal que el pacient pateixi una sèrie de símptomes de manera recurrent, o almenys una gran part d'ells. Poden presentar-se episodis puntuals d'al·lucinació, bloquejos mentals, crisis on la parla es veu afectada i el pensament racional desapareix per manifestar-se en forma de fixacions i deliris. Igualment apareix una apatia general i símptomes de depressió persistent, que poden alternar-se amb episodis d'eufòria. Aquests poden desembocar en moments d'alta ansietat i pensaments megalomaníacs. Aquests símptomes s'han d'allargar més de dues setmanes seguides per indicar aquest trastorn, si són menys constants s'han d'atribuir a altres patologies.^[1] Han d'haver succeït dos episodis de psicosi separats en el temps.

Es creu que el trastorn es desencadena per una combinació de factors genètics i ambientals. Un factor de risc és haver estat concebut per pares d'edat elevada^[2] i l'abús de drogues, especialment el cànnabis, per la relació entre el tetrahidrocannabinol i la propensió a patir psicosi en l'edat adulta.

El principal tractament és farmacològic i consisteix en l'administració de medicaments antipsicòtics o neurolèptics (com el paliperidone i la clozapina). Les dosis de liti poden mitigar els canvis de cicle anímic, i si cal es pot subministrar algun tipus d'ansiolític i benzodiazepina per mitigar els símptomes més aguts. En determinats casos s'ha aconsellat la teràpia electroconvulsiva.