Ultraman
Central de Tsuburaya, seu de la franquícia. (2008) | |||||
Dades | |||||
---|---|---|---|---|---|
Tipus | franquícia de mitjans univers de ficció | ||||
Activitat | |||||
Obres destacables | |||||
Ultraman és una franquícia audiovisual japonesa del subgènere tokusatsu, també ressenyada amb el nom col·lectiu d'Ultra Series (ウルトラシリーズ, Urutora Shirīzu), que rep el nom de diversos superherois homònims: creada el 1966 per la productora Tsuburaya, la franquícia ha rebut diferents premis, entre els quals el Gran Premi Internacional de Merxandatge el 2016 i el rècord Guiness a la sèrie de televisió amb més obra derivada; els Ultraman són una icona de la cultura japonesa contempòrania, reconeguda per un 90% d'hòmens i un 85% de dones.[1]
L'iniciador de la nissaga és Eiji Tsuburaya, ex treballador de l'estudi cinematogràfic Toho que, influït pel visionat de King Kong (pel·lícula de 1933), participà en la creació de Godzilla: per això, la primera referència de la franquícia és Ultra Q (1966), una telesèrie emesa per Tokyo Broadcasting System en la qual, a imitació d'altres sèries occidentals com The Twilight Zone, un equip d'investigadors paranormals s'enfronten a criatures fantàstiques, reciclades del vestuari de les pel·lícules de monstres kaiju. Guionitzada per Tetsuo Kinjo al llarg de vint-i-huit capítols en blanc i negre, Ultra Q fon la producció televisiva més cara i ambiciosa de l'època, encara que no té relació directa amb l'argument de les sèries posteriors llevat d'alguna referència a mode de fan service.[2]
L'Ultraman canònic no aparegué fins la producció homònima, estrenada el 17 de juliol del mateix any: la sèrie combina almenys tres projectes diferents presentats per Tsuburaya i Kinjo a TBS, entre les quals una còpia de Doctor Who, el gegant Bemular i el superheroi Redman, el qual fon redissenyat per Toru Narita amb l'aspecte final del personatge en plata i roig. El protagoniste és el pilot Hayata Shin, enviat a investigar un esdeveniment prop del llac Ryomagori, que acaba formant part del primer enfrontament entre Ultraman i el monstre Bemlar; en capítols posteriors, Tsuburaya també reutilitzà monstres d'altres produccions i, en l'últim episodi, presentà un altre «ultrahome», Zoffy.[2]
Després de trenta-nou capítols, el 1967 Tsuburaya, Kinjo i Narita estrenaren Ultraseven, una continuació pensada com a cloenda però que, al remat, per la seua qualitat esdevingué una de les sagues més populars de la franquícia: el personatge titular, Seven, fa ús de fins a tres kaiju que l'ajuden a véncer els monstres enemics, amb més poders i menys limitacions que el seu predecessor. No obstant això, el capítol 12 ha sigut d'ençà objecte de censura pel fet que l'enemic ofengué els hibakusha (els supervivents d'bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki, llavors molt discriminats per les cicatrius) i no ha sigut reeditat en cap antologia —encara que sí que fon doblat a l'anglés i emés per Turner Network Television durant la dècada de 1990.[2]
Després de la mort d'Eiji Tsuburaya el 1970, el seu fill Hajime reprengué el disseny canònic en Return of Ultraman, una sèrie de cinquanta-un episodis en què també apareixen els altres dos Ultra anteriors, a més d'alguns enemics i personatges secundaris, la qual cosa unifica per primera volta la franquícia a nivell argumental.[2]
Referències
[modifica]- ↑ «‘Ultraman’ Soars to New Heights» (en anglés). License Global, 3-2018, pàg. 4. Arxivat de l'original el 30 de gener 2022 [Consulta: 27 novembre 2021].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Stephen Harber. «The Complete History of Ultraman Part 1 (1966-1987)» (en anglés). Den of Geek, 08-01-2017. [Consulta: 27 novembre 2021].