Una donna libera
_Pierre_Cressoy_e_Fran%C3%A7oise_Christophe.jpg)  | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Vittorio Cottafavi |
| Protagonistes | |
| Producció | Fortunato Misiano |
| Dissenyador de producció | Alfredo Montori |
| Guió | Fabrizio Sarazani i Oreste Biancoli |
| Música | Ezio Carabella |
| Muntatge | Jolanda Benvenuti |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia |
| Estrena | 1954 |
| Durada | 93 min |
| Idioma original | italià |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
| Lloc de la narració | Roma |
     | |
Una donna libera és una pel·lícula italiana de drama sentimental del 1954 dirigida per Vittorio Cottafavi.
Trama
[modifica]Liana, una noia benestant llicenciada en arquitectura, somia amb una vida lliure i independent, per això, després de conèixer el músic Gerardo Villabruna, cancel·la el seu matrimoni amb l'enginyer Fernando i fuig amb ell a Amalfi. Gerardo admet que s’ho va passar bé amb ella, però està ocupat amb la música i ha de fer una llarga gira. Després, Liana marxa a París on troba una feina que no la satisfà, però que almenys hi coneix Massimo, un ric propietari amb qui aviat es casa. També en aquest cas sent el matrimoni més com una gàbia i tan bon punt torna a veure a Gerardo per casualitat, el porta a casa seva. En adonar-se de les seves moltes aventures, el deixa però també deixa el seu marit. Torna a casa del seu pare, després de la mort de la seva mare, per atendre la família que la necessita. De fet, la seva germana Leonora podria cometre el mateix error que ella: marxar amb Gerardo. S'enfronta a la parella però després dispara a l'home i s'entrega a la policia.
Repartiment
[modifica]- Françoise Christophe - Liana Franci
- Pierre Cressoy - Gerardo Villabruna
- Gino Cervi - Massimo Marchi
- Elisa Cegani - Mare de Liana
- Lianella Carell - Solange
- Christine Carère - Leonora Franci
- Galeazzo Benti - Sergio Rollini
Producció
[modifica]La pel·lícula s’atribueix a la vena de melodrames sentimentals, anomenats comunament "lacrimògens" (strappalacrime), en voga entre el públic italià d’aquella època, rebatejat posteriorment per la crítica amb el terme neorealismo d'appendice.
Distribució
[modifica]La pel·lícula es va estrenar al circuit de cinema italià el 29 de desembre de 1954.
Reconeixement
[modifica]El 2008 la pel·lícula fou inclosa entre els 100 film italiani da salvare.[1][2][3]
Referències
[modifica]- ↑ Massimo Bertarelli, Il cinema italiano in 100 film: i 100 film da salvare, Gremese Editore, 2004, ISBN 978-88-8440-340-7.
- ↑ Massimo Borriello «Cento film e un'Italia da non dimenticare». Movieplayer, 04-03-2008 [Consulta: 19 abril 2013].
- ↑ «Ecco i cento film italiani da salvare». Corriere della Sera, 28-02-2008 [Consulta: 19 abril 2013].
