Tabarquí

Tabarquí

Tabarchin
Tipus	dialecte
Dialecte de	lígur
Ús
Parlants	~15.000
Autòcton de	Sardenya
Estat	Itàlia
Difusió del tabarquí a Sardenya
Classificació lingüística
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques gal·loitàlic lígur ligur colonial

El tabarquí (en lígur, tabarchin) és una variant de la llengua lígur que es parla a les illes de l'arxipèlag del Sulcis, en concret als nuclis de Carloforte (U Pàize) ―a l'illa de San Pietro―, i de Calasetta (Câdesédda) ―a l'illa de Sant'Antioco―, a la província de Sardenya del Sud.

El tabarquí també era parlat antigament a l'illa de Nova Tabarca (o illa Plana, a Alacant) ―on els habitants conserven encara cognoms d'origen lígur (com ara Russo o Parodi)― i a la de Tabarka, a Tunísia, d'on li ve el nom.

El 2018, el govern sard reconeix el lígur tabarquí —juntament amb el català alguerès, el cors gal·lurès, el sasserès i el sard— com a llengua de Sardenya a la llei 22 de 3 del juliol del 2018.^[1]

El 1540 un grup de pescadors de corall de Pegli, a la Ligúria, van establir-se a l'illot de Tabarka (Tunísia), que havia estat concedida a la família Lomellini per part de Carles V de Castella i Aragó. La comunitat hi va prosperar per mitjà del comerç amb les poblacions costaneres fins a la primeria del segle xvii. Durant la primera meitat del 1700, les condicions polítiques canvien i el 1741 el bei de Tunis ocupa l'illot. Els habitants que encara hi havia van ser convertits en esclaus fins que Carles Manuel III de Sardenya va rescatar-ne una part i els va portar a l'illa de San Pietro. Una altra part de la població va ser cedida al bei d'Alger fins que Carles III en va pagar el rescat i la va portar a l'illa de Nova Tabarca. Encara una altra part de la població es va establir a Tunis fins que el 1770 Giovanni Porcile, de Carloforte, va convidar-los a l'illa de Sant'Antioco, on van fundar Calasetta. L'ús del tabarquí a Tunísia va conservar-se fins a la primeria del segle XX quan, amb la instauració del protectorat francès, la major part dels tabarquins va optar per la naturalització. Els descendents d'aquests habitants viuen avui principalment a França.

• article determinat masculí singular: u / l'
• article determinat femení singular: a / l'
• article determinat masculí plural: i
• article determinat femení plural: e (Carloforte) / i (Calasetta)
• article indeterminat masculí singular: in (forma contreta 'n)
• article indeterminat femení singular: ina (forma contreta in' / 'na)

• pronoms personals (formes tòniques): mi, ti, lé, niotri/nuoitri, niotre/nuoitre, viotre/vuotri, viotre/vuiotre, lù, liotri/luiotri, liotre/luiotre

• mé, tó, só, nóstru/nóstri, nóstra/nóstre, vóstru/vóstri, vóstra/vóstre, só

• masculí singular: stu/quéstu/quéllu
• femení singular: sta/quésta/quélla
• masculí plural: sti/quésti/quélli
• femení plural: ste/quéste/quélle

• méximu/màiximu (freqüents a Carloforte), stéssu/istéssu (Calasetta)

• de, à, da, (in, inte), cun, in sce, pe, tra, fra

Article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans: Tutti i òmmi nàscian in libertæ e son pægi in dignitæ e drîti. Son dotæ de raxon e de consciensa e àn da fâ l'un con l'âtro in pinn-a fraternitæ.

El cantautor genovès Fabrizio de Andrè, que va fer servir el lígur en moltes cançons (íntegrament al disc Crêuza de mä; «'Â çímma» i «Mégu megún» al disc Le Nuvole), apareix en un documental de RAI2 conversant en lígur amb tabarquins de San Pietro.^[2]