Alacant

Per a altres significats, vegeu «Alacant (desambiguació)».

Alacant

Bandera Escut d'armes
Localització
38° 20′ 43″ N, 0° 28′ 59″ O / 38.3453°N,0.4831°O / 38.3453; -0.4831
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	País Valencià
Província	província d'Alacant
Comarca	l'Alacantí
Capital de	província d'Alacant l'Alacantí
Població humana
Població	349.282 (2023) (1.735,39 hab./km²)
Gentilici	alacantina, alacantí
Idioma oficial	català (predomini lingüístic) castellà
Geografia
Part de	Mancomunitat de l'Alacantí/Mancomunitat de l'Alacantí
Superfície	201,27 km²
Banyat per	mar Mediterrània
Altitud	3 m
Limita amb	Agost Relleu Mutxamel Sant Joan d'Alacant Sant Vicent del Raspeig Tibi Montfort el Campello Elx Aigües Busot Xixona
Partit judicial	Alacant
Dades històriques
Anterior	Laqant
Creació	p. 231 aC
Esdeveniment clau 8 agost 1706 segon setge d'Alacant de 1706 3 desembre 1708 Setge d'Alacant
Patrocini	Nicolau de Mira i Mare de Déu del Remei
Dia de mercat	dijous i dissabte
Festa patronal	Fogueres de Sant Joan Del 21 al 24 de juny
Organització política
• Batlle	Luis José Barcala Sierra (2018–)
Moneda	euro
Identificador descriptiu
Codi postal	03000–03016
Fus horari	UTC+01:00
Prefix telefònic	966 i 965
Codi INE	03014
Codi ARGOS de municipis	03014
Altres
Agermanament amb	Esmeraldas Niça (1968–) Carlufòrti (1975–) Orà (1985–) León (1990–) Riga (1990–) Hertseliyya (1990–) Wenzhou (1995–) Matanzas (1996–) Toyooka (1996–)
Lloc web	alacant.es

Alacant^[2] (IPA: [a.la'kant]), oficialment «Alacant / Alicante»^[3][4][5], és una ciutat del sud del País Valencià; la segona en població, capital de la comarca de l'Alacantí i de la demarcació provincial homònima. Situada a la costa mediterrània, té una població de 337.304 habitants (2021) i forma una conurbació de més de 452.462 habitants amb diverses localitats properes com Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan d'Alacant, Mutxamel i el Campello. Estadísticament s'associa també a l'àrea metropolitana d'Alacant-Elx, que té 757.443 habitants. L'illa de Tabarca pertany al terme d'Alacant.

Econòmicament, es tracta d'una ciutat eminentment turística i de servicis. Lingüísticament és una ciutat situada oficialment dins del predomini lingüístic valencianoparlant, tot i que ha patit des de mitjan segle xx un procés de substitució lingüística continu (similar al que es produïx en altres grans poblacions del domini lingüístic com València i Barcelona), fent del castellà la llengua majoritària en la ciutat. L'ús vehicular del valencià en este territori és reduït, no obstant això, una part important de la població sap utilitzar-lo i l'entén,^[6] a més de rebre immigració dels municipis valencianoparlants dels voltants.

No s'ha esbrinat de forma conclusiva el significat del topònim d'Alacant. Tradicionalment s'ha considerat que el primer topònim que feia referència a un nucli identificable amb l'actual Alacant és la vila grega Akra Leuka (Ἂκρα Λευκῆ, Akra Leukḗ o Λευκῆ Ἂκρα, Leukḗ Akra, 'muntanya lluenta'), que llavors feia referència a una factoria o un assentament cartaginés del qual no coneixem el seu nom original en púnic,^[7] tot i que recolliria probablement la forma ibera de Leukanté. De la mateixa manera, també es creu que es tracta del mateix lloc en què les primeres fonts romanes nomeanven Castrum Album ('fortalesa blanca').^[7] Tanmateix, no hi ha una confirmació definitiva en la relació amb Alacant, esta població, i el Tossal de Manises, encara que alguns autors han apuntat a una relació etimològica entre Akra Leuké i la posterior denominació llatina de Lucentum o Leukantó.^[7]

Per altra banda, altres autors argumenten que el nom d'Alacant es manté netament en la seua forma original ibera, el qual podria provindre de ala ('vall') + can ('muntanya') + t ('alt').^[8] Alacant significaria 'la vall de la muntanya alta', en consonància amb el context orogràfic del paratge, ja que la ciutat s'assenta en un ambient especialment irregular, emmarcat pel Benacantil^[9].

Contra eixa hipòtesi, altres autors consideren que la relació de l'ètim ala com a 'planura' és discutible,^[10] si es té en compte que les formes antigues corresponents al topònim Alacant no duien la a- inicial (que s'afegí després, en temps dels àrabs, mitjançant l'anteposició de l'article al-), sinó que començaven directament per l- (així, la forma indígena Lqnt o la romana Lucentum). Siga com siga, amb l'arribada dels andalusins, esta denominació evolucionà cap a Medina Laqant o al-Laqant^[11][12] (en àrab لَقَنْت o ألَلَقَنْت), que és d'on prové el nom valencià (Alacant) en l'actualitat.^[13] Altres autors, com Mikel de Epalza o Joan Coromines han proposat altres possibilitats per a l'origen del nom.^[14] En aquest mateix sentit Membrado-Tena fa derivar Laqant o Lqnt de les arrels lak(cala) i kant(alt), basant-se en les proves geològiques i arqueològiques de la geografia del Tossal de Manises, així com en proves lingüístiques d'altres derivacions de poblacions que venen d'aquestes arrels.^[15]

Si bé l'origen més remot d'Alacant es deu a la civilització ibera, que mantenia relacions comercials amb grecs i fenicis, la primera ciutat va ser fundada pels romans, l'assentament el qual ocuparia hui dia un solar a l'actual barri de Benalua, uns quilòmetres a l'oest de l'assentament musulmà posterior que definix la ciutat actual. En eixe lloc, conegut com els Antigons, s'han trobat restes arqueològiques romanes datades entre el s. i i viii aC. A l'antiga Estació de Múrcia es va trobar una inscripció dedicada a Marco Aureli i Còmode pel municipi de Lucentum. Este nucli es va acabar abandonant, i un segon nucli, més estable i durador, es va establir en el Tossal de Manises, al costat de l'Albufereta, aprofitant-se de les aigües estanques per al conreu.

En època de la conquesta musulmana a la segona mitat del s. viii, els nadius d'origen hispanoromà s'islamitzaren a Alacant, i rebé immigració musulmana provinent d'Aràbia, Síria i pobles amazics. En aquella època, la vila de Laqant ja s'havia traslladat anteriorment de l'emplaçament inicial de l'Albufereta per a ubicar-se al voltant de la falda del Benacantil. Això va marcar l'inici del desenvolupament urbà de l'actual ciutat, entre els barris de Santa Creu i del Raval Roig. Els andalusins anomenaren a la vila com a Medina Sagira Laqant o, abreujadament al-Laqant, respectant el nom original de la població cristiana prèvia, tal com es recull la toponímia en el Pacte d'Oriola per part del comte Tudmir l'any 713. D'ací ve l'actual endònim Alacant en valencià. Durant l'època d'al-Andalus, iniciaren una important activitat comercial des del seu port, principalment cordatges. No coneixem prou dades sobre la vida pública musulmana en Alacant, a banda de les muralles o la mesquita (actual Basílica de Santa Maria), si bé en el moment de començar la invasió cristiana de Mallorca per part de Jaume I, Alacant restava sota el govern de l'emirat de Dénia.

Amb la desaparició dels emirats de València i de Dénia per la fundació del Regne de València en 1238, al-Laqant s'integrà en l'emirat de Múrcia. Prompte, però, la medina s'independitzaria de facto en 1241 de Múrcia, ja que el rais de Laqant, Zayyan ibn Mardanix, rebutjà les condicions del vassallatge amb Castella^[16] estipulades en el Tractat d'Alcaraz entre l'emir de Múrcia, Ibn Hud, i el rei Ferran III de Castella. Llavors, la medina oposà dura resistència contra la subjugació a Castella amb un llarg setge que es perllongà almenys durant cinc anys,^[17] fins que, en una data indeterminada després de l'any 1247, quan el rais Zayyan s'exilia a Tunis, el catolicisme hispànic aconseguix retre el castell de Santa Bàrbara.

A partir de l'any 1252, el control feudal passa eventualment a mans del rei Alfons X el Savi, un domini que passaria per alts i baixos a causa de les successives sublevacions dels nadius hispanoàrabs contra l'autoritat castellana en protesta per l'expropiació i la confiscació de les terres i per la política de colonització que els excloïa dels àmbits comercial, polític i religiós. Les revoltes mudèjars arribaren a posar en risc el control efectiu d'Alacant per Castella, la qual cosa motivà la intervenció militar de Jaume I en 1264 a petició d'ajuda de la seua filla Violant d'Aragó i d'Hongria, qui estava casada amb l'infant Alfons el Savi. Així, amb un exèrcit organitzat exclusivament per les Corts de Catalunya, Jaume I va assegurar definitivament el domini cristià d'Alacant.^[18] És per això que, dels diversos pobles cristians que colonitzaren la vila subjugada, la majoria dels colons eren bàsicament d'origen català i, des de llavors, a la ciutat d'Alacant es parla en valencià.^[19] Si bé en un principi Jaume el Conqueridor havia retornat la sobirania d'Alacant a Castella en virtud del Tractat d'Almirra, Alfons el Savi havia concedit a canvi que la Corona d'Aragó es reservara el dret de recuperar la vila en un futur.^[20]

La vila d'Alacant passà a formar part definitivament de la Corona d'Aragó i del Regne de València amb el rei Jaume el Just en 1296 i amb la signatura del Tractat d'Elx en 1302, tot i que foren contínues i intermitents les tensions dinàstiques i polítiques amb el Regne de Castella. Durant eixe període la vila gaudix de privilegis forals, té vot a les Corts Valencianes i es desenvolupa una societat feudal basada en la mà d'obra barata dels tagarins. El 1386 la vila fou atacada durant una ràtzia de l'Emirat de Gharnata.^[21] En 1492 el rei Ferran el Catòlic atorga a Alacant el rang de ciutat.

El 1691, durant la guerra dels Nou Anys, la ciutat fou pràcticament destruïda en un bombardeig de la flota francesa de Jean II d'Estrées. Durant la Guerra de Successió Alacant fou declarada inicialment com a filipista, però després de la derogació dels Furs de València en 1707 es decantà pel bàndol austriacista. Això tingué com a conseqüència anys de violentes sublevacions i revoltes populars contra Felip V de Castella, durant la qual dos terços de la ciutat fou destruïda per bombardejos, així com la destrucció gran part de les muralles i importants danys al Castell de Santa Bàrbara. Als segles xviii i xix es fa palesa la importància comercial de la ciutat, sobretot al voltant de la indústria viticultora i del comerç naval. Històricament una ciutat d'importància relativa, en 1833 guanya protagonisme gràcies a la divisió en províncies de Javier de Burgos, que la designa com a capital en perjudici d'Oriola, que havia mantingut l'hegemonia econòmica i política segles enrere.

Al llarg dels segles xix i xx la ciutat d'Alacant destaca per ser un dels grans nuclis liberals i republicans, com poden demostrar les manifestacions populars d'alegria per la desaparició de la Inquisició, i el suport al pronunciament de setembre de 1868 que donà pas al Sexenni Revolucionari, perdent la vida molts alacantins en el procés. El primer club republicà al País Valencià s'obrí a Alacant prop de novembre de 1868, i eixa tendència política guanyà les eleccions municipals de 1870. El 1931 el primer alcalde democràtic fou Llorenç Carbonell i Santacruz, d'Izquierda Republicana. Este darrer alcalde dugué a terme diversos projectes urbanístics d'importància i fomentà la construcció d'escoles públiques. Durant la Guerra Civil espanyola, malgrat el dur assetjament per bombardejos com el del 25 de maig, Alacant fou l'última ciutat en caure en mans del bàndol franquista sublevat, i molts alacantins hagueren de patir la repressió de la posterior dictadura.

La dècada dels seixanta es va caracteritzar per un desenvolupament econòmic i demogràfic explosius, que va continuar en les dècades següents. L'economia va evolucionar cap al sector servicis, especialment cap al turisme, i es va produir el major desenvolupament urbanístic de la ciutat, amb el sorgiment de nous barris en l'extraradi, duplicant la seua superfície urbana. A causa del clima mediterrani i d'un caòtic planejament urbanístic, Alacant patix inundacions destructives de forma recurrent, que promou la construcció d'un plan anti inundacions a finals del segle xx: el 1982 amb 220 mm i el 1997 amb 270 mm, rècords pluvials en el seu moment, provocaren inundacions en la ciutat, en alguns llocs fins a una profunditat d'un metre, provocant grans pèrdues econòmiques, i huit víctimes mortals. En conseqüència, es dugué a terme un gran pla de defensa anti-riuades que ha reduït l'efecte de la pluja.^[22]

L'entrada del segle xxi es caracteritza, principalment, per una nova expansió urbanística, acompanyada per un creixement demogràfic gràcies a la immigració, i la tornada del tramvia a la ciutat després de la seua desaparició en 1960, sota el nom de TRAM.

Amb la Transició, el govern municipal passaria a mans del PSPV des de 1978 fins a 1995. Des de llavors hi governa el PP, amb l'excepció de la legislatura del 2015 fins a l'any 2018, que governaren PSOE, Guanyem Alacant i Compromís.

La ciutat es troba a la riba del Mediterrani, en una planura sortejada per una sèrie de tossals i elevacions. La serra del Benacantil, amb 169 m d'altura, domina la façana urbana en què es troba també el Tossal, la serra de Sant Julià o serra Grossa, les llomes del Garbinet i el tossal de Manises. Enmig hi discorren barrancs i tàlvegs, alguns completament amagats pel creixement urbà com les rambles de Canícia, Bonhivern o la de Sant Blai/Benalua; altres, de més envergadura, són canalitzades, com la rambla de les Ovelles o la del Juncaret. Al sud de la ciutat hi ha una zona pantanosa, el saladar d'Aigua Amarga.

Pel que fa a la línia costanera, cal assenyalar les platges, que són, de nord a sud, les de Sant Joan, l'Almadrava, l'Albufereta, el Postiguet (la més idiosincràtica de la ciutat), la del Saladar, Aigua Amarga (també coneguda com a d'Urbanova), totes situades dins de la malla urbana. També cal esmentar les platges de l'illa de Tabarca. Entre les platges de l'Albufereta i Sant Joan s'hi troba el cap de l'Horta, amb nombroses cales: els Cantalars, els Jueus, o la Palmera.

L'Ajuntament és situat a 0 m d'altura, ja que es pren com a referència per a mesurar l'altura de qualsevol punt de la península Ibèrica. Encara que hi ha barris al mateix nivell, com la platja Sant Joan, hi ha un gran desnivell a la mateixa ciutat, com el Pla del Bon Repòs i Sant Blai situats a 30 metres, els Àngels a 75 metres o Ciutat Jardí i Mare de Déu del Remei a més de 80 metres.

El terme municipal abraça més de 200 km² i destaca com màxima altura els 1.208 m del Cabeçó d'Or. També hi ha muntanyes de menor altura com les serres de les Àguiles, l'Alcoraia, Mitjana, Fontcalent (428 metres), i les de Sanç i els Teixos, que separen l'Alacantí de les comarques del Vinalopó. Eixes elevacions són formacions compostes per de roca calcària, marga i gres. Quant a la hidrografia, cal assenyalar les conques del riu Montnegre o Sec i de la rambla de les Ovelles, a més de nombroses rambles de menor conca. Destaca també l'illa de Nova Tabarca, davant del cap de Santa Pola i que forma part del municipi.

Vista panoràmica d'Alacant des del Castell de Sant Ferran.

• Bassa d'Orgègia

El clima d'Alacant és de tipus mediterrani àrid, amb temperatures suaus al llarg de l'any i pluges escasses, concentrades en els períodes equinoccials. Les temperatures oscil·len entre els 16,8 °C i 6,2 °C de gener i els 30,6 °C i 20,4 °C d'agost, la temperatura mitjana anual és de 17,8º, les gelades i les temperatures per damunt dels 40º són excepcionals. L'oscil·lació tèrmica diària és molt xicoteta degut la influència marítima, encara que en episodis ocasionals de vent de ponent pot superar els 15 °C. Pel que fa a l'oscil·lació anual, també és reduïda, per la qual cosa els hiverns són suaus i els estius calorosos.

Les precipitacions són de 336 mm anuals sent setembre i octubre els mesos més plujosos a causa de les pluges torrencials causades per la gota freda, que poden aconseguir més de 200 mm en 24 h causant severes inundacions. Eixa irregularitat explica que a l'any només hi haja 37 dies plujosos mentre que les hores de sol són 2.864.

Els màxims de temperatura màxima a Alacant són 41,4 °C el 4 de juliol de 1994, 41,2 °C el 12 de juliol de 1961 i 40,4 °C el 18 d'agost de 1949. Els de temperatura mínima són -4,6 °C el 12 de febrer de 1956 i -2,6 °C el 3 de gener de 1971 i el 26 de desembre de 1962. Els rècords de precipitació en 24 hores són els 270,2 mm del 30 de setembre de 1997 i els 220,2 mm del 19 d'octubre de 1982.

Vegeu Organització politicoadministrativa d'Alacant.

10 comunitats més nombroses d'estrangers[25]
Posició	Estat	Població
1a	Algèria	8.488
2a	Colòmbia	5.423
3a	Itàlia	4.340
4a	Marroc	3.933
5a	Romania	3.900
6a	Rússia	2.908
7a	Veneçuela	2.327
8a	França	2.306
9a	Ucraïna	2.182
10a	R.P. de la Xina	1.914

Segons el padró de l'1 de gener de 2019, el terme municipal té 344.109 habitants, sent la 2a ciutat més poblada del País Valencià i l'11a d'Espanya. Al nucli urbà hi viuen 337.152 habitants i 6.957 en partides rurals. La Platja de Sant Joan és el barri amb més població de la capital, amb 23.795 habitants.^[26]

El 1900 hi havia 50.495 habitants que van augmentar lentament fins al 1950, amb 101.791. A partir d'eixe moment el desenvolupament urbanístic va ser espectacular i se superaren els 200.000 el 1975 i els 250.000 el 1981. Amb la restauració democràtica el creixement va ser més lent, fins als 272.432 habitants el 1998. Des d'aleshores, l'increment de la immigració ha causat un nou creixement demogràfic que ha fet que se sobrepassen els 300.000 habitants, pertanyent-ne quasi un 17% a persones provinents d'altres països l'any 2021.^[25]

La conurbació que forma amb els municipis fronterers de l'Alacantí (Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan d'Alacant, Mutxamel i el Campello) sobrepassa els 450.000 habitants (462.694 en 2017) i disposa de serveis compartits com són els transports públics (Autobusos interurbans i el TRAM Metropolità d'Alacant. L'àrea metropolitana d'Alacant-Elx té 751.342 habitants i és la vuitena d'Espanya.

Evolució demogràfica (des de 1877) Censos de població[28]
	Font: Institut Nacional d'Estadística

Evolució demogràfica en els darrers anys Padró d'habitants[29]
Any	1999	2000	2001	2002	2003	2004	2005	2006	2007	2008	2009	2010	2011	2012	2013	2014	2015	2016	2017	2018	2019
Població	272.432	276.886	283.243	293.629	305.911	310.330	319.380	322.431	322.673	331.750	334.757	334418	334.329	334.678	335.052	332.067	328.648	330.525	329.988	331.577	344.109

L'Ajuntament és l'òrgan de govern del municipi.

El Ple de l'Ajuntament està format per 29 regidors. En les eleccions municipals de 28 de maig de 2023 foren elegides 14 regidories del Partit Popular (PP), 8 del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE), 4 de Vox, 2 de Compromís per Alacant (Compromís) i 1 d'Unides Podem-Esquerra Unida (Podem-EUPV).

Eleccions municipals de 28 de maig de 2023 - Alacant
Candidatura			Cap de llista	Vots		Regidors
	Partit Popular		Luis José Barcala Sierra	59.856	40,74	14 (+5)
	Partit Socialista del País Valencià		Ana Barceló Chico	38.154	23,95	8 (-1)
	Vox		María del Carmen Robledillo Sánchez	21.083	14,34	4 (+2)
	Acord per Guanyar - Compromís per Alacant		Rafael Mas Muñoz	10.838	7,37%	2 ()
	Esquerra Unida-Unides Podem		Manuel Copé Tobaja	7.388	5,02	1 (-1)
	Altres candidatures[a]			7.960	5,36%	0 ( -5)
	Vots en blanc			1.710	1,15%
Total vots vàlids i regidors				147.030	100 %	29
	Vots nuls			1.347	0,91%
Participació (vots vàlids més nuls)				148.377	60,81%**
Abstenció				95.635*	39,19%**
Total cens electoral				244.012*	100 %**
Alcalde:
Fonts: https://www.publico.es/resultados-elecciones/municipales/2023/municipio/3403014/alicantealacant (* No són vots sinó electors. ** Percentatge respecte del cens electoral.)

L'evolució en el repartiment dels regidors per partits polítics des de les eleccions municipals de 1979 és la següent:

Candidatura		1979	1983	1987	1991	1995	1999	2003	2007	2011	2015	2019	2023
	AP / PP[b]	0	8	9	12	14	15	14	15	18	8	9	14
	PSPV-PSOE	13	19	12	12	10	11	12	14	8	6	9	8
	Vox											2	4
	Compromís									0	3	2	2
	PCE / EUPV / GA / UP[c]	4	0	2	2	3	1	1	0	2	6	2	1
	C's										6	5	0
	UPiD									1	0
	SCAL				1	0
	CDS		0	5	0
	UCD	10
Fonts: Ministeri de l'Interior[30]

Des de 1979 fins a 1995 la ciutat va estar governada per alcaldes pertanyents al PSPV, i des de 1995 fins a 2015 el PP va mantindre l'hegemonia política.^[31] Entre 2015 i 2018 l'alcalde d'Alacant va ser Gabriel Echávarri Fernández del PSPV. Va ser elegit amb els vots dels regidors de PSPV, GA-AC, C's i Compromís.^[32] El 9 d'abril de 2018 va dimitir com a alcalde.^[33] Des de 2018 l'alcalde d'Alacant és Luis José Barcala Sierra (PP).

A la plaça de la Montanyeta es troben les principals seus administratives de l'Estat, en què se situen la seu del Subdelegació del Govern espanyol a la província d'Alacant, així com la seu provincial de l'Agència Tributària, o la Sots-secretaria provincial del Ministeri de Justícia.

Quant a seus autonòmiques, destaca la Delegació Provincial del Consell de la Generalitat (govern valencià) en la Torre Generalitat que es troba presidint la Rambla de Méndez Núñez, amb el seu popular rellotge digital. Allí se celebren els plens una vegada al mes. Així mateix, es troben direccions territorials de totes les conselleries, destacant per la singularitat de l'edifici la Casa de Bruixes (Direcció territorial de Presidència i Benestar Social), el Teatre Arniches (Infraestructures i Transports) o l'edifici de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport que es troba en el carrer Carratalá, en el barri de Benalua i contigua als Jutjats.

Alacant és una ciutat de gran dinamisme econòmic, fonamentat principalment en el sector terciari, que dona ocupació al 90,5% de la població activa.^[35] Entre les activitats econòmiques desenvolupades a Alacant destaca de manera especial el comerç, que històricament tingué el suport del port de la ciutat. Les activitats comercials de la ciutat tenen un gran poder d'atracció per a gran part del sud valencià, amb un eix que gira al voltant del Vinalopó fins a la localitat manxega d'Almansa. Actualment, Alacant ocupa el cinqué lloc a nivell estatal en importància pel que fa al comerç, només superada per Madrid, Barcelona, València i Sevilla.^{[cal citació]}

El sector del turisme ja hi sorgí a mitjans del segle xix, si bé el seu gran desenvolupament té lloc principalment als anys 50 del segle xx, passant a ser una activitat important de la ciutat, afavorit per un clima benigne, les platges i el patrimoni històric (Castell de Santa Bàrbara, Església de Santa Maria, Cocatedral de Sant Nicolau de Bari, nucli antic, entre altres) i la seua oferta d'esplai. Antigament a la ciutat d'Alacant se situava la seu de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani (CAM), actualment seu del Banc Sabadell després de la fusió bancària i el trasllat de la seu social. També desenvolupa importants activitats administratives, com ara l'agència europea de l'Oficina de Propietat Intel·lectual de la Unió Europea (EUIPO), o la Torre Generalitat d'Alacant. Destaca també el desenvolupament del Districte Digital, un hub autonòmic d'empreses d'I+D+i. La Universitat d'Alacant, situada entre els municipis d'Alacant i Sant Vicent del Raspeig, té més de 30.000 alumnes i atrau un nombre important d'estudiants estrangers, i presenta un xicotet viver empresarial anomenat Parc Científic.

El sector de la indústria ocupa només al 8,8% de la població activa del municipi, sobretot en indústria de maquinària, de materials de construcció i de productes alimentaris (Gelats Alacant). L'antiga fàbrica de la Tabacalera fou d'una gran importància econòmica durant diversos segles, arribant a tindre-hi ocupades més de 4.000 treballadores fins al seu tancament a mitjans del segle xx. Dins de l'àrea metropolitana, les activitats fabrils tenen gran importància al municipi de Sant Vicent del Raspeig, cap on s'estén la infraestructura industrial. Els principals polígons industrials del municipi són el polígon de Les Atalaies, el del Pla de la Vall-llonga, el d'Aigua Amarga, i la zona industrial de la Florida. Durant la crisi econòmica de 2008 Alcoa i Altadis, les úniques grans fàbriques d'Alacant, van tancar les seues portes, deixant en l'atur a centenars de treballadors.

Un dels elements importants de l'economia alacantina és el port d'Alacant, el qual es troba en fase d'expansió amb l'objectiu de situar-se entre els 10 més importants en trànsit de mercaderies. Actualment, uns 15 milers de persones treballen de manera directa o indirecta a les seues dependències. Històricament el port d'Alacant ha estat íntimament lligat al destí de la ciutat. De fet, quan al segle xvii comença el comerç amb Amèrica, el port alacantí es convertix en el més important del Regne de València, i en el segon port de la Corona d'Aragó després del de Barcelona.

El desenvolupament urbanístic també ha format part com una de les grans indústries de la ciutat des del Desarrollismo fins a l'esclat de la bombolla immobiliària l'any 2008.

• Palau Consistorial (s. xvi). Punt de referència per al mesurament de l'altitud sobre el nivell del mar de qualsevol punt d'Espanya, es tracta d'una arquitectura civil barroca.
• Mercat Central (s. xx). D'estil regionalista, fou construïda el 1911 sobre la muralla del segle xviii que circumdava la ciutat.
• Palau Provincial (s. xx). Palau d'estil neoclàssic, fou inaugurat el 1931.
• Casa de l'Assegurada (s. xvii).
• Palau Gravina (s. xviii). Construït entre 1748 i 1808 com a palau del Comte de Lumiares, actualment alberga el Museu de Belles Arts Gravina, dedicat a la pintura a l'escultura regionals des del segle xvi fins a principis del xx.
• Palau Maisonnave - Arxiu Municipal (s. xvi). Casa palatina situada en el nucli antic, en la planta baixa s'han trobat restes d'una necròpolis romana.
• Palau del Portalet
• Teatre Principal (s. xix). Edifici d'estil neoclàssic, fou inaugurat el 1847.
• Palau de Justícia d'Alacant. Antic reformatori d'adults. Construït el 1897.
• Casa Mediterrani.
• Castell de Santa Bàrbara (s. xiv). Situat en la part més alta de la serra del Benacantil, domina tota l'Horta d'Alacant i des d'ell s'albira l'illa de Nova Tabarca. Antic castell àrab, fou reconstruït pels cristians i consta de tres recintes dels segles xiv, xvi i xviii.
• Castell de Sant Ferran (s. xix). Fou construït el 1813 per a defensar la ciutat de la invasió napoleònica.
• Ciutat Ibero-Romana de Lucentum (origen de la Ciutat) (s. iii aC al ii dC).

• Cocatedral de Sant Nicolau de Bari (s. xvii). Edificada també sobre les restes d'altra mesquita, és d'estil renaixentista. Sòbria en el seu aspecte exterior, la seua construcció se realitzà entre 1616 i 1662, encara que el seu claustre, més antic, data del segle xv. Fou elevada com a cocatedral el 1959, compartint la seu catedralícia amb la Catedral d'Oriola.
• Basílica de Santa Maria (s. xiii). Construïda en estil gòtic, fou alçada sobre una antiga mesquita i es tracta del temple més antic de la ciutat. Destaquen el seu altar major, d'estil rococó, i la seua portada, d'estil barroc, ambdós del segle xviii.
• Monestir de la Santa Faç (s. xv). Situat 5 km al nord del centre urbà, és d'estil barroc. Cada any, el segon dijous després de Setmana Santa se produïx una multitudinària peregrinació que ix des de San Nicolau fins al monestir.
• Convent de Canongesses de Sant Agustí (s. xviii). Començat en 1732, les seues obres s'escamparen fins a començaments del segle xix.

• Museu Arqueològic Provincial d'Alacant (MARQ), situat abans als baixos de la Diputació Provincial, el 2002 es va inaugurar el seu actual emplaçament a l'antic hospital del Barri del Plà.
• Museu d'Art Contemporani d'Alacant (MACA), ubicat a la Casa de l'Assegurada, junt a la Basílica de Santa Maria.
• Museu de Belles Arts Gravina (MUBAG), situat al Palau Gravina.
• Museu de la ciutat d'Alacant (MUSA), ubicat al Castell de Santa Bàrbara.
• Museu de l'Aigua d'Alacant, on destaquen els Pous de Garrigòs (s. xvi).
• Museu de Fogueres, situat al número 29 de la Rambla.
• Llotja del Peix. De principis del segle xx, és un edifici de caràcter industrial d'estil historicista, que integra detalls ornamentals àrabs. Servix des de 1992 com a sala d'exposicions.
• Museu The Ocean Race, situat a l'antiga Estació Marítima d'Orà, al Port d'Alacant.
• Museu Nova Tabarca, ubicat a l'alacantina illa de Tabarca.

Vegeu l'article principal de TRAM Metropolità d'Alacant.

Els servicis del TRAM combinen el tramvia en superfície, el metro lleuger i servicis de rodalia (dièsel i elèctric tren tramvia, amb velocitats de fins a 110 km/h), fins a poblacions properes de l'àrea metropolitana i altres més llunyanes.

El TRAM penetra en subterrani en arribar al nucli urbà d'Alacant.

La línia 2 s'estén des del municipi de Sant Vicent del Raspeig fins a la plaça dels Estels, al centre de la ciutat. Va iniciar les seues operacions quasi tres anys després de ser inaugurada per falta de pressupost..

Les línies 1, 3 i 4 comuniquen amb el barri de Platja de Sant Joan i les poblacions costaneres del nord de la província a través del túnel de la Serra Grossa. El 2019 van finalitzar unes obres que duplicaren les antigues vies de ferrocarril, pràcticament sense tocar des de finals del segle xix.

El servici als municipis del nord de la província servix com a servici de rodalia a poblacions com Benidorm, Altea i Dénia. A més, els viatgers de RENFE que disposen d'un bitllet de llarga distància poden utilitzar el servici de tramvia de manera totalment gratuïta.

El servici és operat per Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana.

La ciutat disposa d'una extensa xarxa d'autobusos urbans i metropolitans de prop de 40 línies. Els autobusos tenen totes les seues tarifes i títols de viatge integrats entre si i fins i tot amb el TRAM a través de la targeta sense contacte Móbilis que poden usar-se indistintament per al transport dins de l'Àrea Metropolitana d'Alacant.

Actualment continua sent el mitjà de transport públic més utilitzat pels alacantins gràcies al seu gran de cobertura del territori urbà.

L'Aeroport de l'Altet es troba a 11 km del centre de la ciutat, dins del terme municipal d'Elx. És l'aeroport de major tràfic de passatgers del País Valencià, situant-se per davant de l'aeroport de Manises i se situa entre els 50 de major trànsit dins d'Europa. Tradicionalment ha ocupat el sext lloc en la xarxa aeroportuària espanyola segons el nombre de passatgers, i l'any 2016 l'aeroport es va situar per primera vegada com a quint de la xarxa d'AENA, desbancant a l'aeroport de Gran Canària.

Durant el 2008 es va escometre la seua ampliació amb una nova i moderna terminal que dota a l'actual aeroport d'una capacitat de més de 20 milions de viatgers. D'igual forma també s'espera que tant el TRAM com la línia de rodalia de Renfe Operadora C-1 connecten l'aeroport amb la futura Estació Intermodal Central d'Alacant en una segona fase.

Actualment hi ha 3 línies en funcionament que connecten la ciutat amb els seus voltants i poblacions properes, que forma la xarxa de rodalia entre Alacant i Múrcia. Un és Renfe Operadora, Entitat Pública Empresarial dependent del Ministeri de Foment d'Espanya, que posa a la disposició dels usuaris trens de rodalia en la majoria de grans ciutats espanyoles.

• Alacant-Dénia (Operat per FGV i amb transbord a Benidorm).
• Alacant-Múrcia (línia C-1 Renfe Operadora)
• Alacant-Universitat/Sant Vicent del Raspeig (línia C-3 Renfe Operadora)

Renfe Operadora oferix en Alacant trens a Barcelona i València (Euromed); Madrid, Gijón i Santander (Alvia) i, a La Corunya i Montpeller (Talgo). També oferix regionals cap a Villena o Ciudad Real.

• Alta Velocitat Espanyola: L'AVE entre Alacant i Madrid arribà a Alacant al mes de juny de 2013, coincidint amb el soterrament de les vies al seu pas pel nucli urbà de la ciutat. També servix com a terminal per a altres tipus de comunicació d'alta velocitat com l'Euromed. Està planejada la construcció d'una nova estació de tipus intermodal. El projecte inicial incloïa un centre comercial, però la crisi econòmica va impedir dur a terme el projecte. L'estació englobarà tots els transports públics de la ciutat.

Es va construir sobre l'antic dic, durant la primera mitat del segle xx. Està compost per 6.000.000 de tessel·les que dibuixen un mosaic ondat de colors roig, negre i blanc. A més, el passeig disposa de quatre fileres de palmeres que recorren els més de 500 metres de longitud. Es tracta d'un senyal d'identitat per als alacantins, i tot un símbol del turisme de la ciutat. Va ser renovat i restaurat en els anys 90 i l'any 2009. Encara és considerat un dels grans fites de la ciutat. Anteriorment a la Guerra Civil espanyola, esta zona d'esbarjo rebia el nom de Passeig dels Màrtirs.

Es troba a continuació de l'Esplanada d'Espanya. Es caracteritza per disposar d'una sèrie d'arbres centenaris de grans dimensions (Ficus), que fan ombra durant quasi tot el seu recorregut. La seua proximitat al mar, fan del parc un lloc ideal per al descans i la lectura. En els seus dos extrems, es poden trobar dos fonts decoratives, i escultures de pedra representant a lleons i gossos, que fan d'entrada al parc. Altre element d'interés és un mapa d'Espanya de gran grandària, i un monument a l'escriptor alacantí, Carlos Arniches.

Este parc es troba en l'entrada sud d'Alacant. Conté centenars de palmeres i abundant vegetació autòctona, a més d'un llac i cascades d'aigua que poden ser visitats en menudes barques disponibles per a llogar.

Se situa en les faldilles del Benacantil, i constituïx una de les vistes més espectaculars de la ciutat. Des d'eixe parc poden ser albirats el Barri de Santa Creu, la Catedral de Sant Nicolau, el Port i el Mar Mediterrani. Un altre dels atractius de la zona és que està permés recórrer la renovada muralla que accedix al Castell.

Alacant sempre ha patit dèficit d'àmplies zones verdes en el centre de la ciutat, per això, després del soterrament de les vies del tren, s'utilitzarà gran part del terreny alliberat per a compensar el dèficit de parcs i de vegetació que patix. En conseqüència, la zona que actualment ocupa l'estació de Madrid (Renfe) es convertirà en la plaça de major dimensió d'Alacant. L'estació (futura Intermodal) se situarà mig quilòmetre cap a l'exterior (aproximadament entre el pas a nivell d'Alipark i el Pont Roig).

Un altre dels grans projectes consistix en el desdoblament de l'Esplanada d'Espanya cap al Moll de Tomás y Valiente, duplicant així les seues dimensions. Lògicament, això requerix el soterrament de Comte de Vallellano, que segons fonts de la Generalitat, començarà quan finalitze la Volvo Ocean Race l'octubre de 2008.

Les Fogueres de Sant Joan, són les festes majors d'Alacant, d'Interés Turístic Internacional, on es planten les fogueres, monuments satírics de cartó pedra i fusta, cremant-se la Nit de Sant Joan. La festa elegix la seua reina, la Bellea del Foc, entre les que van ser Belleses de cadascun dels 85 districtes.

Les Fogueres, tal com es coneixen actualment a Alacant, daten de 1928, i promogudes principalment per José María Py y Ramírez de Cartagena. Amb el pregó es dona el tret d'eixida els festejos, es planten les fogueres en la nit del 20 de juny, i quatre dies té lloc la cremà, després del tret d'una gran palmera de foc des del Benacantil visible des de gran part de la ciutat.

Al llarg dels quatre dies de festa, hi ha una agenda d'actes com ara les cercaviles, cavalcades, ofrenes, actuacions musicals, campionats esportius i un llarg etcètera. Al carrer, mentrestant, hi han muntades barraques i racons (també dit racós), on la gent pot dinar, sopar i ballar. Durant eixos dies és típic menjar coca amb tonyina, i bacores. En els dies posteriors a la cremà de les fogueres, hi té lloc un concurs de castells de focs i traques lluentes que es disparen des de la platja del Postiguet.

Destaca també la Setmana Santa alacantina, amb més de 30 confraries que realitzen les seues desfilades processionals des del Diumenge de Rams fins al de Resurrecció. Destaquen algunes talles com la Mare de Déu de la Soledat de Francisco Salzillo. Les processons més conegudes són la del Diumenge de Rams (La burreta) en què participen tots els ciutadans i la de la Santa Creu, en dimecres, amb més de 1.000 confrares i quatre passos, sent el més valuós el del Davallament.

Les festes de moros i cristians de la ciutat d'Alacant se celebren a cinc barris de la ciutat: El Palamó, del 12 al 19 de març; Sant Blai, del 9 al 12 de juny; Rebolledo, del 29 de juny al 2 de juliol; Altossano, del 12 al 16 d'agost i Benalua, del 24 al 28 d'agost.

Sovint comencen amb l'avís de festa, una desfilada amb vestits de gala, i després hi té lloc la «Nit de l'Olla», quan es fa un altre pregó. Els actes com ara les «Dianes», les «Despertades» i les entrades conduïxen a l'Ambaixada i l'Alardo, representacions en què el bàndol cristià venç, simbòlicament, al bàndol moro. El punt final és la finalització amb la «Retreta», una desfilada en to humorístic.

Des de 1993 existix la Federació Alacantina de Mors i Cristians Arxivat 2007-04-05 a Wayback Machine.. El seu objectiu és aconseguir objectius conjunts a partir dels esforços dels cinc barris que celebren les festes.

Es tracta d'una romeria de huit quilòmetres, amb cinc segles d'antiguitat. S'inicia des de la cocatedral de Sant Nicolau de Bari, i termina al monestir de la Santa Faç, on es pot contemplar un llençol amb la cara (la faç) de Jesucrist. Se celebra el segon dijous després de la Setmana Santa, i sovint hi participen més de 300.000 persones.

Marta Baldó.

Estela Giménez.

Malgrat ser el futbol l'esport rei, els èxits esportius més importants de la ciutat provenen d'altres esports. Així, s'han obtingut èxits nacionals i internacionals en esports com l'handbol i el bàsquet, però no obstant això, en esports individuals s'han arribat a millors resultats: Alacant ha estat lloc de naixença o de residència d'una vintena d'esportistes que han participat en els Jocs Olímpics.

José Antonio Chicoy, que va disputar la final de 4x100 estils de Natació dels Jocs de Mèxic el 1968 és qui potser va iniciar la rellevant participació d'alacantins en els Jocs Olímpics. Però no va ser fins als Jocs de Moscou el 1980 i Los Angeles 1984 quan Domingo Ramón Menargues va aconseguir el quart i el sext lloc respectivament en Atletisme (3000 metres obstacles).

En els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, hi van participar tres esportistes alacantins i, a més, van obtindre medalla per primera vegada: Miriam Blasco, medalla d'or en judo; Francisco «Kiko» Sánchez, medalla d'or en Vela, 470 masculí; i Carolina Pascual, medalla de plata en Gimnàstica rítmica.

En els Jocs Olímpics d'Atlanta 1996, Juan Escarré va obtindre medalla de plata en Hoquei sobre herba, Isabel Fernández va obtindre medalla de bronze en Judo i Marta Baldó i Estela Giménez van obtindre medalla d'or en Gimnàstica rítmica. En els següents Jocs Olímpics, Sydney 2000, Isabel Fernández va tornar a obtindre una medalla, esta vegada d'or. Finalment, va tancar la seua carrera amb un cinquè lloc en els Jocs disputats en Atenes el 2004, i és l'única esportista alacantina que hi ha aconseguit dos medalles olímpiques fins ara.

L'equip que més títols ha aconseguit a la ciutat va ser el Club Handbol Calpisa. Entre 1975 i 1980 va ser considerat com el millor equip d'Europa. Va obtenir quatre títols de Lliga consecutius (1975, 1976, 1977 i 1978), quatre títols de la Copa del Rei (1975, 1976, 1977 i 1980) i una Recopa d'Europa (1980). Posteriorment, el club va canviar de patrocinador i de denominació en diverses ocasions, passant a cridar-se Tecnisa, Tecnisán (amb la qual va obtindre una altra Copa del Rei el 1986), Gelats Alacant i Club Handbol Alacant Costablanca. Un altre equip d'handbol de la ciutat, femení en este cas, és Mar Alicante.

Quant al bàsquet, l'Etosa Alacant (denominat oficialment Club Bàsquet Lucentum Alacant) ha estat l'equip esportiu de més èxit des de finals del segle xx. L'Etosa s'ha situat en dos ocasions (temporades 2002-2003 i 2004-2005) entre els 8 millors equips de la lliga espanyola. I en fèmines el Club Bàsquet Akra Leuka.

Amb tot, el futbol sempre ha sigut l'esport que ha llevat més passions a la ciutat, malgrat no ser l'esport que més èxits hi ha obtingut. A Alacant, l'equip més representatiu de la ciutat és l'Hèrcules Club de Futbol, el qual ha participat 19 temporades en primera divisió de la LFP (Lliga de Futbol Professional Espanyola). Així mateix, l'altre equip de la ciutat, l'Alacant CF, actualment disputa categories inferiors, però ha arribat a competir en la segona divisió durant diversos anys. D'altra banda, l'Estadi Rico Pérez d'Alacant, amb capacitat per a 30.000 espectadors, és el tercer estadi valencià per aforament, després de Mestalla i el Martínez Valero. El camp va ser seu de la Copa del Món de Futbol de 1982, on van tindre lloc els partits del Grup C (Argentina, Bèlgica, El Salvador i Hongria), així com el partit pel 3r i 4t lloc.

Categoria principal: alacantins

• Pedro Furió (segle xviii), compositor i mestre de capella.
• Francisco Javier Balmis i Berenguer (1753-1819), metge i investigador.
• Josep Reus i Garcia (1816 - Madrid, 1883), jurista valencià.
• Francesc Tallada i Forcadell (1824 - Margalef, El Priorat, 1873), general carlista.
• Adolf Blanch i Cortada, (1832 – Barcelona, 1887), poeta, historiador i periodista.
• Eleuterio Maisonnave Cutayar (1840-1890), polític i escriptor.
• Pablo Gorgé Soler (1850-1913), director d'orquestra i compositor.
• Rafael Pastor Marco (1860-1943), compositor musical, nacionalitzat cubà.
• José Gadea Pro (1861-1928), metge i alcalde d'Alacant.
• Francesc Figueras i Pacheco (1880-1960), historiador.
• Carlos Arniches Barreda (1866-1943), comediògraf.
• Rafael Altamira y Crevea (1866-1951), humanista, historiador, pedagog i jurista.
• Gabriel Miró i Ferrer (1879-1930), novel·lista d'origen alacantí.
• Pablo Gorgé Samper (1881-1945), tenor.
• Llorenç Carbonell i Santacruz (1883-1968), el primer alcalde democràtic d'Alacant (1931 a 1936).
• Òscar Esplà i Triay (1886-1976), compositor.
• Rafael Rodríguez Albert (1902-1979), compositor musical.
• Daniel Bañuls (1905-1947), escultor.
• Núria Albertí Martínez de Velasco (1974), escriptora.

Portal de la ciutat d'Alacant

• Torre Provincial
• Negre Lloma
• La Wagneriana
• Península Ibèrica cartaginesa
• Himne d'Alacant
• Cementeri d'Alacant
• Auditori de la Diputació d'Alacant
• Carnestoltes d'Alacant

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viccionari
	Viquidites

• Pàgina web de l'Ajuntament d'Alacant
• Institut Valencià d'Estadística Arxivat 2010-06-18 a Wayback Machine.