Luis Aliaga
Biografia | |
---|---|
Naixement | 1560 Mosquerola (província de Terol) |
Mort | 1626 (65/66 anys) Saragossa |
Sepultura | Convent de predicadors de Saragossa |
Inquisidor general d'Espanya | |
1614 – | |
Confesor de la reina d'Espanya Felip III de Castella | |
1608 – | |
Activitat | |
Lloc de treball | Dominican Convent, Zaragoza (en) Former Convent of San Ildefonso (en) |
Ocupació | catedràtic |
Ocupador | Universitat de Saragossa |
Orde religiós | Orde dels Predicadors |
Família | |
Germans | Isidoro Aliaga |
Fra Luis Aliaga Martínez (Saragossa, 1565/1566 - Saragossa, 11 de desembre de 1626). Dominic aragonès que fou confessor reial i inquisidor general.
Biografia
[modifica]Luis Aliaga neix al voltant de l'any 1566 a Saragossa, fill de Pablo Aliaga, natural de L'Anglesola, i de Gracia Martínez, de Saragossa, posseïdors d'una tenda de teixits. El seu pare mor prematurament i sa mare s'ocupa de tot fins que el prior del convent de predicadors de Saragossa, Jerónimo Xavierre, es fa càrrec de l'educació, tant d'ell com del seu germà menor, Isidoro Aliaga.[1]
Entra en el convent de Saragossa i professa el 3 de novembre de 1582. Segueix els estudis en el col·legi de sant Vicent Ferrer, fundat en 1586 i que estava integrat en la universitat de Saragossa, obtenint els graus de lector de Prima de teologia, en 1600, i el doctorat el 16 d'octubre de 1602, i acaba donant classes de teologia en la mateixa universitat, on obté una càtedra.[2][3][4]
A començaments de 1605 renuncia a la càtedra per a convertir-se en el primer prior del convent de dominics de Sant Ildefons de Saragossa, que acabava de fundar-se.[5][2] A finals de 1606, Jerónimo Xavierre, aleshores mestre general dels predicadors, és nomenat confessor reial i Luis Aliaga l'acompanya, i poc després Aliaga mateix es converteix en el confessor del duc de Lerma, Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja. Per a ajudar a Xavierre en el govern de l'orde dominicà, és nomenat provincial de Terra Santa i visitador de Portugal.[6]
El 6 de desembre de 1608, ja mort Xavierre, i amb el suport del duc de Lerma ocupa el càrrec de confessor reial.[7] Partidari inicialment del duc de Lerma, Aliaga comença aquest ministeri amb valor, prudència i ambició, i per damunt de tot, una lleialtat absoluta al rei. Així, a poc a poc es converteix en una figura important de la cort, i per tant, en un adversari del favorit del rei, el duc de Lerma, i del seu principal adlàter, Rodrigo Calderón, els quals intenten en diverses ocasions que perdi el favor reial sense aconseguir-lo.[8] En els dos primers anys de confessor reial participa en la polèmica sobre l'expansió conventual, mostrant-se contrari.[9]
El juliol del 1614 és nomenat inquisidor supernumerari del consell general de la Inquisició,[10] i el 1615 és nomenat membre del Consell d'Estat.[11][6]
En 1618 pren partit pel duc d'Uceda, Cristóbal Gómez de Sandoval y de la Cerda, fill del duc de Lerma, qui passa a ser el nou favorit de Felip III, i Luis Aliaga surt enfortit. Li és atorgada la dignitat d'arximandrita de Sicília.[12] El 28 de gener de 1619, amb el suport del rei i del duc d'Uceda és nomenat inquisidor general,[10] càrrec que compagina amb el de confessor reial.[13]
Mort Felip III, el 31 de març de 1621, el seu fill i successor Felip IV forma el seu propi grup de poder encapçalat pel Comte-duc d'Olivares i aparta de la cort els favorits del seu pare, entre ells el mateix Luis Aliaga. L'inquisidor general és reclòs en el convent de predicadors de Huete (Conca) el 22 d'abril i s'inicia una campanya de desprestigi contra ell, amb un procés en el Sant Ofici per luteranisme i materialisme.[14] Més tard és traslladat a altres convents en Guadalajara, Velilla i Barajas, on continua la reclusió.[15][16] En setembre de 1626 demana i obté la llicència per residir en el convent de Sant Ildefons de Saragossa.[17]
Mor l'11 de desembre de 1626 a Saragossa,[16] i fou soterrat en el convent de predicadors de dita ciutat.[18] El seu germà, l'arquebisbe Aliaga, encarrega a Gènova un sepulcre de marbres, àgates i altres pedres, d'alçada arquitectònica, que es converteix en el retaule major de l'església del convent.[19]
Referències
[modifica]- ↑ Callado Estela 2002: pp. 123-124.
- ↑ 2,0 2,1 Madalena 1746: p. 51.
- ↑ Callado Estela 2013: p. 153.
- ↑ Latassa 1799: p. 376.
- ↑ Callado Estela 2002: p. 124.
- ↑ 6,0 6,1 Callado Estela 2013: pp. 153-154.
- ↑ Callado Estela 2002: p. 125.
- ↑ Pérez Bustamante 1950: pp. 92-97.
- ↑ Callado Estela 2013.
- ↑ 10,0 10,1 Callado Estela 2002: p. 128.
- ↑ Poutrin 2006: p. 15.
- ↑ Latassa 1799: p. 377.
- ↑ Poutrin 2006: p. 16.
- ↑ Callado Estela 2002: p. 130.
- ↑ Callado Estela 2002: p. 133.
- ↑ 16,0 16,1 Madalena 1746: p. 52.
- ↑ Callado Estela 2002: p. 136.
- ↑ Callado Estela 2002: p. 137.
- ↑ Latassa 1799: p. 378.
Bibliografia
[modifica]- Callado Estela, Emilio. Iglesia, poder y sociedad en el siglo XVII : el arzobispo de Valencia fray Isidoro Aliaga (en castellà). València: Biblioteca Valenciana, 2001. ISBN 84-482-2953-3 [Consulta: 27 octubre 2015].
- Callado Estela, Emilio. «Parentezco y lazos de poder: las relaciones del arzobispo de Valencia fray Isidoro Aliaga con su hermano fray Luis Aliaga, confesor regio e inquisidor general (siglo XVII)». A: Congreso Internacional "Espacios de poder: Cortes, ciudades y villas (s-XVI-XVIII)" (Universidad Autónoma de Madrid, octubre 2001) (en castellà). vol. I. Madrid: Universidad Autónoma, 2002, pp. 123-138. ISBN 84-607-5999-7.
- Callado Estela, Emilio «Un testimonio inédito contra la expansión conventual en la España de Felipe III» (en castellà). Studia philologica valentina, núm. 15, 2013, pp. 149-168. ISSN: 1135-9560 [Consulta: 27 octubre 2015].
- Latassa, Félix de. Biblioteca nueva de escritores Aragoneses que florecieron desde el ano de 1600 hasta 1640 (en castellà). vol. II. En Pamplona: En la Oficina de Joaquín de Domingo, 1799 [Consulta: 27 octubre 2015].
- Madalena, Thomás. Manual de los dominicos, informe de los blasones más gloriosos de la religión de predicadores, ordenado con fragmentos históricos de autores propios y estraños, antiguos y modernos (en castellà). En Zaragoza: Por Francisco Moreno, impressor, 1746.
- Pérez Bustamante, Ciriaco. Felipe III, semblanza de un monarca y perfiles de una privanza (en castellà). Madrid: Real Academia de la historia, 1950 [Consulta: 27 octubre 2015].
- Poutrin, Isabelle «Cas De Conscience Et Affaires D'État: Le Ministère Du Confesseur Royal En Espagne Sous Philippe III» (en francès). Revue d'histoire moderne et contemporaine, vol. 53, núm. 3, juliol-setembre 2006, pp. 7-28.