Mode (música)

Aquest article o secció necessita l'atenció d'un expert en la matèria. Si us plau, ajudeu a trobar-ne un o milloreu aquesta pàgina vosaltres mateixos si podeu. (Vegeu la discussió).

En l'aspecte músical, el terme mode o modo^[1] es refereix a:^[2]

• Un tipus d'escala musical (sobre el que tracta aquest article).
• La relació rítmica entre durades llargues i curtes, utilitzat en la Baixa Edat Mitjana;
• La relació intervàl·lica, utilitzada en l'Alta Edat Mitjana;

Una escala musical és una sèrie ordenada de sons, a partir d'una primera nota que dona el to de l'escala (do, re, mi ...), entre els quals es mantenen uns determinats intervals, que donen nom al tipus d'escala (major, menor, dòrica, harmònica...).

El terme mode fa referència a les escales i regles compositives de la melodia usades en els sistemes musicals antics, especialment als «modes medievals» utilitzats en els cants plans (com el cant gregorià). També es pot utilitzar per designar els «modes grecs», escales descendents del sistema musical de l'antiga Grècia. En un sentit més ampli engloba també les ordenacions d'altures utilitzades en la música folklòrica, ètnica i la provinent de cultures no europees.^[3][4]

L'ús d'un mode en una peça o fragment musical es coneix com a «modalitat». Quan s'utilitza més d'una mode simultàniament es parla de polimodal, com ara la polimodal cromàtica.

A causa d'una confusió històrica en la transcripció, s'utilitzen els mateixos noms dels modes del sistema modal grec (dòric, frigi, lidi, mixolidi) per designar els modes medievals usats durant l'edat mitjana en el sistema modal eclesiàstic, molt diferents entre si.

Com regla mnemotècnica, els modes antics es formen a partir de cadascuna de les notes naturals. Els modes autèntics grecs es creen descendentment partint de les notes mi, re, do, si. Els modes autèntics medievals es formen ascendentment a partir de les notes re, mi, fa, sol.

Els modes grecs antics són una organització de sons descendents (que van des d'un so agut fins a un de més greu) establint distàncies d'un to o de mig to entre els set sons que els formen.^[5]

Els modes grecs estableixen els fonaments teòrics per allò que posteriorment s'ha denominat escales musicals. Per fer més comprensible aquesta definició, es pot construir un mode o escala si s'usen les notes les notes naturals (o "tecles blanques del piano") canviant la nota fonamental, però fent-ho de manera descendent, per exemple, de do a do, de si a si, etcètera, completant les set escales, una per cada nota.^[6][7]

"La derivació dels significats de tots aquests modes és encara objecte de molta controvèrsia i és l'origen primer de l'imbroglio des modes"^[8]

La Guia de Teoria de la Música de Claude Abromont també fa èmfasi que aquests noms provenen d'"una interpretació errònia de la teoria grega".^[9] No hi ha relació entre aquests modes i la música antiga^[10]

Hi ha quatre modes "grecs medievals" autèntics, dels quals es deriven quatre mode plagals per transposició del tetracord superior:

Se'ls anomena també modes eclesiàstics o modes gregorians per ser utilitzats en el cant pla litúrgic. Són en total vuit modes (val dir que el mode hipomixolidi té les mateixes notes que el mode dòric, canvia en les notes tenor i finalis) construïts ascendentment mitjançant dos tetracords. A partir dels quatre modes autèntics es formen els quatre modes plagales desplaçant el tetracord superior per sota de la primera nota de la Mode autèntic.

Cada mode té dues notes bàsiques: la tenor (principal nota sobre la qual es recolza el cant, que sol actuar a manera de pol o corda de recitació), i la finalis que és la nota final amb la qual conclou el cant.

• Els modes autèntics són:

• Els modes plagals (derivats dels autèntics) són:

Els vuit modes gregorians o modes eclesiàstics són una còpia dels vuit tons bizantins i van prendre les seves denominacions dels modes grecs. Els modes medievals eren vuit: quatre anomenats modes autèntics (dòric, frigi, lidi i mixolídi) i quatre anomenats modes plagals, que s'obtenien desplaçant una quarta més avall dels anteriors i per això es designen amb el mateix nom que els modes autèntics però amb el prefix hipo («sota», «baix») (hipodòric, hipofrigi, hipolidi i hipomixolidi).^[11]

Al sistema tonal, els dos tipus principals d'escales (major i menor) es poden aplicar a una escala basada en qualsevol altura (per això diem do major, do menor, re major, re menor, etc.).

En canvi en el sistema modal cada tipus d'escala té una altura corresponent. Naturalment un compositor modern, en usar un mode antic, pot traslladar-se a qualsevol altura.

Fins i tot els compositors medievals van descobrir aquest recurs, en tractar d'evitar l'aparició del "diabòlic" interval de quarta augmentada (de tres tons, d'aquí el nom de tríton) fa - si, però el van usar d'una manera més limitada, anomenada corda mutabilis (la deformació d'alguns modes mitjançant l'ús del fa sostingut i del si bemoll).

• Usat en diferents cants plans, com el cant gregorià.

Els modes s'utilitzen també en composicions modernes.

• música folklòrica (d'Europa Oriental).
• Música impressionista
• Ocasionalment cultivats per compositors posteriors, de vegades amb una deliberada intenció arcaïtzant.
• Molt usat en l'àmbit de la música popular, com el jazz i els seus vessants.
• En cançons de rock (principalment progressiu).

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mode

• Anderson, Warren, and Thomas J. Mathiesen (2001). "Ethos". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan Publishers.
• Aristotle. Aristotle’s Politics: A Treatise on Government, 1895. , translated from the Greek of Aristotle by William Ellis, M.A., with an introduction by Henry Morley. London, Manchester, and New York: George Routledge and Sons, Ltd.
• Barbera, André (1984). "Octave Species". The Journal of Musicology 3, no. 3 (July): 229–41.doi:10.1525/jm.1984.3.3.03a00020 http://www.jstor.org/stable/763813 (Subscription access)
• Barker, Andrew (ed.) (1984–89). Greek Musical Writings. 2 vols. Cambridge & Nova York: Cambridge University Press. ISBN 0-521-23593-6 (v. 1) ISBN 0-521-30220-X (v. 2).
• Barton, Louis W. G. (2009). "§ Influence of Byzantium on Western Chant". The Neume Notation Project: Research in Computer Applications to Medieval Chant
• Bower, Calvin M. (1984). "The Modes of Boethius". The Journal of Musicology 3, no. 3 (July): 252–63.doi:10.1525/jm.1984.3.3.03a00040 http://www.jstor.org/stable/763815 (Subscription access)
• Carver, Anthony F. (2005). "Bruckner and the Phrygian Mode". Music and Letters 86, no. 1:74–99. doi:10.1093/ml/gci004
• Chalmers, John H. (1993). of the Tetrachord / Peri ton tou tetrakhordou katatomon / Sectiones tetrachordi: A Prolegomenon to the Construction of Musical Scales^{[Enllaç no actiu]}, edited by Larry Polansky and Carter Scholz, foreword by Lou Harrison. Hanover, NH: Frog Peak Music. ISBN 0-945996-04-7
• Cleonides (1965). "Harmonic Introduction," translated by Oliver Strunk. In Source Readings in Music History, vol. 1 (Antiquity and the Middle Ages), edited by Oliver Strunk, 34–46. New York: Norton.
• Cooper, Peter (1995). Mel Bay's Complete Irish Fiddle Player. Pacific, Missouri: Mel Bay Publications. ISBN 0-7866-6557-2
• Cott, Jonathan (1973). Stockhausen: Conversations with the Composer. New York: Simon and Schuster. ISBN 0-671-21495-0
• Curtis, Liane (1997). "Mode". In Companion to Medieval and Renaissance Music, edited by Tess Knighton and David Fallows. Berkeley: University of California Press. ISBN 0-520-21081-6.
• Dahlhaus, Carl (1990). Studies on the Origin of Harmonic Tonality. Princeton, New Jersey: Princeton University Press. ISBN 0-691-09135-8.
• Hoppin, Richard (1978). Medieval Music. The Norton Introduction to Music History. New York: Norton. ISBN 0-393-09090-6.
• Jowett, Benjamin (1937). The Dialogues of Plato, translated by Benjamin Jowett, 3rd ed. 2 vols. New York: Random House.OCLC 2582139
• Jowett, Benjamin (1943). Aristotle's Politics, translated by Benjamin Jowett. New York: Modern Library.
• Mathiesen, Thomas J. (1999). Apollo's Lyre: Greek Music and Music Theory in Antiquity and the Middle Ages. Publications of the Center for the History of Music Theory and Literature 2. Lincoln: University of Nebraska Press. ISBN 0-8032-3079-6.
• Mathiesen, Thomas J. (2001a). "Greece, §I: Ancient". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan.
• Mathiesen, Thomas J. (2001b). "Harmonia (i)". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan.
• Mathiesen, Thomas J. (2001c). "Tonos". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan.
• Nikodēmos ’Agioreitēs [St Nikodemos of the Holy Mountain] (1836). ’Eortodromion: ētoi ’ermēneia eis tous admatikous kanonas tōn despotikōn kai theomētorikōn ’eortōn, edited by Benediktos Kralidēs. Venice: N. Gluku. Reprinted, Athens: H.I. Spanos, 1961.
• Palisca, Claude V. (1984). "Introductory Notes on the Historiography of the Greek Modes". The Journal of Musicology 3, no. 3 (Summer): 221–28. doi:10.1525/jm.1984.3.3.03a00010 http://www.jstor.org/stable/763812 (Subscription access)
• Rockstro, W[illiam] S[myth] (1880). "Modes, the Ecclesiastical". A Dictionary of Music and Musicians (A.D. 1450–1880), by Eminent Writers, English and Foreign, vol. 2, edited by George Grove, D. C. L., 340–43. London: Macmillan and Co.
• Samson, Jim (1977). Music in Transition: A Study of Tonal Expansion and Atonality, 1900-1920. Oxford & Nova York: Oxford University Press. ISBN 0-460-86150-6.
• Smith, Charlotte (1989). Manual of Sixteenth-Century Contrapuntal Style. Newark: University of Delaware Press; London: Associated University Presses.ISBN 978-0-87413-327-1
• Solomon, Jon (1984). "Towards a History of Tonoi". The Journal of Musicology 3, no. 3 (July): 242–51.doi:10.1525/jm.1984.3.3.03a00030 http://www.jstor.org/stable/763814 (Subscription access)
• Vieru, Anatol (1985). "Modalism-A 'Third World'". Perspectives of New Music 24, no. 1 (Fall–Winter): 62–71.
• Winnington-Ingram, Reginald Pepys (1936). Mode in Ancient Greek Music. Cambridge Classical Studies. Cambridge: Cambridge University Press. Reprinted, Amsterdam: Hakkert, 1968.

Viccionari