Satèl·lits d'Urà

D'esquerra a dreta: Urà, Puck, Miranda, Ariel, Umbriel, Titània i Oberó. Els diàmetres són a escala, les distàncies no

Urà té 27 satèl·lits coneguts i tots tenen nom definitiu. Els més importants són (de més gran a més petit): Titània, Oberó, Umbriel, Ariel i Miranda. Aquests són els anomenats satèl·lits majors. Cap dels satèl·lits d'Urà té atmosfera.

A diferència de la majoria de cossos del sistema solar, que prenen els seus noms de la mitologia, els noms dels satèl·lits d'Urà s'agafen dels personatges de les obres de William Shakespeare i Alexander Pope, especialment de les seues protagonistes femenines.[1]

Titània i Oberó són els dos satèl·lits més grossos i els primers que van ser descoberts. Això va ser l'any 1787 i el seu descobridor és William Herschel. Els seus noms són els de la reina i el rei de les fades (respectivament) en l'obra El somni d'una nit d'estiu de Shakespeare. Els següents són Umbriel i Ariel, descoberts per William Lassell el 1851. Gairebé un segle més tard, el 1948, Gerard Kuiper va descobrir Miranda.

L'any 1986, la sonda Voyager 2 en va descobrir 10 més, d'entre 40 i 160 km de diàmetre. Aquests són (per ordre alfabètic): Belinda, Bianca, Cordèlia, Creseida, Desdèmona, Julieta, Ofèlia, Pòrcia, Puck i Rosalina. Finalment, a partir dels anys 90, el telescopi espacial Hubble ha permès augmentar el nombre de satèl·lits coneguts fins a 27.

Segons la seva distància al planeta, els satèl·lits d'Urà es divideixen en dos grups: les llunes interiors i les llunes exteriors. Les interiors van des de Cordèlia (la més pròxima a Urà) fins a Oberó (vegeu taula). Estan compostos per una barreja de roca i gel. Tots els satèl·lits majors pertanyen a aquest grup. Les llunes exteriors són totes bastant petites i se'n desconeix la composició, però és probable que siguin asteroides capturats gravitacionalment.

Taula de dades

[modifica]
La llista pot ser incompleta i/o amb noms de satèl·lits incorrectes.
Satèl·lits naturals d'Urà
Nom Diàmetre (km) Massa (kg) Radi orbital mitjà (km) Període orbital (dies) Descobridor(s) Any
VI Cordèlia 40 4,5·10¹⁶ 49.770 0,335 Richard J. Terrile
Voyager 2
 1986
VII Ofèlia 43 5,4·10¹⁶ 53.790 0,376
VIII Bianca 51 9,3·10¹⁶ 59.170 0,435 Bradford A. Smith - Voyager 2
IX Crèssida 80 3,43·1017 61.780 0,464 Stephen P. Synnott
Voyager 2
X Desdèmona 64 1,78·1017 62.680 0,474
XI Julieta 94 5,57·1017 64.350 0,493
XII Pòrcia 135 1,68·1018 66.090 0,513
XIII Rosalina 72 2,54·1017 69.940 0,558
XXVII Cupido 24 - 74.800 0,618 Mark R. Showalter i Jack J. Lissauer 2003
XIV Belinda 81 3,57·1017 75.260 0,624 Stephen P. Synnott - Voyager 2 1986
XXV Perdita 80 - 76.400 0,638 Erich Karkoschka - Voyager 2 - HST
XV Puck 162 2,89·1018 86.010 0,762 Stephen P. Synnott - Voyager 2
XXVI Mab 32 - 97.700 0,923 Mark R. Showalter i Jack J. Lissauer 2003
V Miranda 472 (480×468×466) 6,6·1019 129.390 1,41 S* Gerard Kuiper 1948
I Ariel 1.158 (1162×1156×1155) 1,35·1021 191.020 2,52 S William Lassell 1851
II Umbriel 1.169 1,17·1021 266.300 4,14 S
III Titània 1.578 3,52·1021 435.910 8,71 S William Herschel 1787
IV Oberó 1.523 3,01·1021 583.520 13,46 S
XXII Francisco 12 1,3·1015 4.280.000 -266,6** Matthew Holman i Brett Gladman 2001
XVI Caliban 98 7,3·1017 7.230.000 -579,7 Brett J. Gladman i altres 1997
XX Esteve 20 6·1015 8.002.000 -677,4 1999
XXI Tríncul 10 7·10¹⁴ 8.571.000 -759,0 Matthew J. Holman i altres 2001
XVII Sicorax 190 5,4·1018 12.179.000 -1.288,3 Brett J. Gladman i altres 1997
XXIII Margarida 12 1,3·1015 14.345.000 1.694,8 Scott S. Sheppard i David C. Jewitt 2003
XVIII Pròsper 30 2,1·10¹⁶ 16.418.000 -1.977,3 Matthew J. Holman i altres 1999
XIX Setebos 30 2,1·10¹⁶ 17.459.000 -2.234,8 John J. Kavelaars i altres
XXIV Ferdinand 12 - 21.000.000 -2.823,4 Matthew J. Holman i altres 2001
* S'indica rotació sincrònica: el període de rotació és el mateix que el període orbital.
** Períodes orbitals negatius indiquen una òrbita retrògrada (oposada a la rotació del planeta).

Dada: el radi equatorial d'Urà és de 25.559 km.

The Uranian moons are listed here by orbital period, from shortest to longest. Moons massive enough for their surfaces to have collapsed into a spheroid are highlighted in light blue and bolded. Irregular moons with retrograde orbits are shown in dark grey. Margaret, the only known irregular moon of Uranus with a prograde orbit, is shown in light grey.

Sources: NASA/NSSDC,[2] Sheppard, et al. 2005.[3] For the recently discovered outer irregular moons (Francisco through Ferdinand) the most accurate orbital data can be generated with the Natural Satellites Ephemeris Service.[4] The irregulars are significantly perturbed by the Sun.[3]

Key
¡

Inner moons  

†

Major moons  

‡

Irregular moons (retrograde)

±

Irregular moon (prograde)

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Planet and Satellite Names and Discoverers». Gazetteer of Planetary Nomenclature. USGS Astrogeology, 21-07-2006. [Consulta: 6 agost 2006].
  2. ↑ Williams, Dr. David R. «Uranian Satellite Fact Sheet». NASA (National Space Science Data Center), 23-11-2007. Arxivat de l'original el 2010-01-05. [Consulta: 20 desembre 2008].
  3. ↑ 3,0 3,1 Sheppard, S. S.; Jewitt, D.; Kleyna, J. «An Ultradeep Survey for Irregular Satellites of Uranus: Limits to Completeness». The Astronomical Journal, 129, 1, 2005, pàg. 518–525. arXiv: astro-ph/0410059. Bibcode: 2005AJ....129..518S. DOI: 10.1086/426329.
  4. ↑ «Natural Satellites Ephemeris Service». IAU: Minor Planet Center. [Consulta: 8 gener 2011].

Enllaços externs

[modifica]
  • (anglès) NASA/NSSDC: dades dels satèl·lits d'Urà.
  • (anglès) JPL: paràmetres físics.
  • (anglès) JPL: paràmetres orbitals.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Satèl·lits d'Urà
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Satèl·lits_d%27Urà&oldid=33871294»