Toponímia del País Valencià

El poblament del País Valencià té una gran antiguitat, havent-se trobat restes d'éssers humans de fa al voltant de 40.000 anys, tot i que les referències escrites als primers noms de la zona els tenim en escrits de grecs, fenicis i cartaginesos i, especialment, de romans, l'aportació dels quals pel que fa als noms de llocs va esdevenir predominant fins a l'arribada dels àrabs, que va comportar un important poblament amazic.

Entre els topònims que perviuen al País Valencià, se n'ha documentat d’origen preromà (iber), llatí, àrab, amazic, català i castellà.^[1] D'entre els noms de municipi, vora un terç són llatins i un altre terç, àrabs o amazics; la resta són catalans o castellans.^[1]

Encara que en l'actualitat el bascoiberisme està gairebé totalment abandonat, va haver d'haver-hi influències i préstecs recíprocs entre les llengües iberes i el basc, fet que explicaria que certs noms de lloc valencians tinguin cert parentiu amb paraules basques.^[3] Així doncs, en són exemple els següents termes: aran "vall" a Ares del Maestrat, Ares d'Alpont o Araia (l'Alcora); arte "alzina" a Artana, Artesa (Onda), Arteas (Begís) o Artaj (Andilla); ondar "sorra" a Ondara i Onda; sagar "poma" a Segarra (les Coves de Vinromà) i Segària (Pego); zarika "salze" a Sarga (Xixona) o Sarganella (Castalla).^[3]

D'altra banda, per determinar l'origen preromà d'alguns topònims és també útil classificar-los per grups que es repeteixen moltes vegades, especialment sufixos. Així ocorre amb el sufix -esa, que apareix en Orpesa, Artesa (Onda), Enesa (Puig), Carpesa, Penadesa (Castalla), Ronesa (Tibi), Mailesa (Titaigües), Montesa, Arinesa (Culla), la Pobla Tornesa, etc.^[3] Destaquen també el sufix -astre: Macastre, Bonastre (Vila-real), Ricastre (Yátova); i el sufix -uba: Iátova, Gàtova, l'Énova, Llàcova (Morella), etc.^[3]

La gran majoria d'aquests topònims van ser alterats en èpoques posteriors i molts dels topònims que trobem escrits per primera vegada en època romana són llatinitzacions de topònims anteriors, com és el cas d'Edeta (Llíria) i Xàtiva, que els ibers coneixien com Saiti.^[3][2]

Hi ha un nombre relativament alt de poblacions que mantenen el seu nom llatí, en alguns casos modificat per l'àrab, tot i que també cal tenir en compte que els topònims donats pels romans es basen en molts casos en altres topònims anteriors.^[3] És el cas d'Alacant, nom que és el resultat de la transformació fonètica de Lakantó en iber a través del llatí (Lucentum, dit Lukanto) i, al seu torn, de l'arabovalencià (Madina al-Laqant, ألَلَقَنْت). Un altre cas és el topònim d'Elx (Alsh en àrab s.XIII < Ilish en àrab s.IX < Illice en llatí).

Topònims directament romans són Asp (< Aspis), Beselga (< Basilica), Xelva (< Silva), Cocentaina (< Contestania), Cofrents (< Confluentes), Dénia (< Dianium), Xaló (< Salone), Xàtiva (< Saitabi), Peníscola (< Peninsula), Sagunt (< Saguntum), Saix (< Saxum) o València (< Valentia).^[3] Són també d'origen llatí hidrònims com Xúquer (< Sucrone) o Túria (< Tyris).^[3] En el cas de Sagunt, el topònim va ser substituït en època medieval per Muri Veteres (murs vells) que va derivar en Morvedre.^[3] El topònim actual es va recuperar a principis del segle xix.

Les vil·les i finques romanes solien portar el nom del seu propietari. Aquest nom en rares ocasions figurava sol (Agost < Augustus), però generalment anava acompanyat de sufixos, com -olus /a: Borriol < Buriolus < Burius; Mariola < Mariola < Marius; Oriola < Aureiola < Aureus.^[3] El sufix més comú, no obstant això, és -anus /a: Gaià (Pego) < Gaiana < Gaius; Gaianes < Gaianae < Gaius; Llançà (Ontinyent) < Lanciana < Lancius; Meliana < Aemiliana < Aemilius; Petrer < Petraria < Petrus; Polinyà de Xúquer < Paulinianus < Paulinius; Saranyana (la Todolella) < Serimiana < Serimius.; o Sollana < Sulliana < Sullius.^[3] La relativa escassetat en terres valencianes de topònims acabats en -à /ana, tan abundants a Catalunya, obeeix al fet que els àrabs van alterar la pronunciació del sufix toponímic -anus /a en -én /a per una inflexió de la vocal tònica deguda a l'acció de la imala (el mateix fenomen que produeix Pagus > Pego). Posteriorment, donada l'escassetat de paraules valencianes acabades en -én, es va produir en la majoria dels casos l'epèntesi d'una -t (per analogia dels participis de present), produint topònims com, per exemple, Agullent.^[3] Donada l'abundància del sufix -anus /a, a vegades s'han publicat reduccions que han resultat ser errònies, com la derivació de Villena < Belliana / Velliana < Bellius / Vellius, quan en realitat prové de l'àrab بليانة (bilyānatu); o la derivació de L'Eliana < Aeliana < Aelius, quan és un municipi de creació relativament recent que va prendre el seu nom de Sant Elies.^[4][5][6][3]

Després de la caiguda de l'Imperi romà se succeeixen les invasions bàrbares, que han deixat constància en topònims com el visigot Catadau (< Cat Daur, "propietat de Daur").^[7] La majoria dels topònims medievals, no obstant això, provenen de l'àrab.^[8] Encara ara, més d'un terç dels noms de municipis valencians són d'origen àrab o amazic, que és l'àmbit toponímic on major presència tenen.^[1]

Alguns dels topònims àrabs són simples apel·latius com:

• Ador (< الدور ad-dūr, " el torn de l'aigua de reg");
• Albaida (< البيضئ al-baīḑà, "la blanca");
• Albelda (< البلدة al-baladatu, "la població");
• Albalat dels Sorells, Albalat de la Ribera, Albalat dels Tarongers (< البلاط al-balāṭ, "la calçada");
• Alboraia (< البريجة al-buraīĝatu, "la torrta");
• Albufera (< البحيرة al-buḥraīratu, "el mar petit");
• Alcalà de Xivert (< القلعة al-qal‘atu, "el castell");
• Alcalatén (< القلعتين al-qal‘lligaīn, "els dos castells");
• Alcàsser, Alcosser de Planes (< القصر al-qaşr, "l'alcàsser");
• Alzira (< الجزيرة al-ĝazīratu, "l'illa");
• Aldaia (< الضيعة aḑ-ḑa‘īatu, "la finca" o "el llogaret");
• Alfafar (< الفخارة al-fajāratu, "la terrisseria");
• La Jana (< الجنة al-ĝinnatu, "l'hort");
• Alginet (< الجنات al-ĝinnāt, "els horts");
• Almonesir, El Monastil (< المنستير al-munastīr’, "el monestir");
• Almoradí (< المُوَلّدين al-Muūalladīn, "els muladís");
• Almudaina (< المدينة al-mudaīnatu );
• Anahuir (< النواعير an-naūā‘īr, "les sínies");
• Biar (< بِئَر bi'ar, "pou");
• Masanet (Bocairent) (< منزل السند manzil as-saneu’, "el parador del vessant");
• Mislata (< منزل عطاء manzil ‘Aṭā’, "el parador d'Atà");
• Rafal (< الرحل al-raḥl, "el rahal").^{[9][10][11][8][12][9][13][14][15][16][17][18][9][8]}

Alguns provenen d'una unió de termes en àrab i romanç:

• Rafelbunyol (< رحل balneolu raḥl balneolu, "el rahal del bany [lloc d'aigües]").^[19]

Un bon nombre de topònims aparentment àrabs són en realitat arabitzacions de termes romanços:

• Caudete de las Fuentes, Caudete (< القبدغ al-qabdag < cap d'aq < caput aquae, "cap d'aigua");
• Vinalopó (< بنلوب binalūb < Pinna Lupi < "penya del llop").^[9]

Com a paral·lelisme amb les vil·les i finques romanes, el topònim de les alqueries, rahals i manzils d'Al-Àndalus solia provenir també d'un patrònim, generalment precedit de أبو (abū, "pare"), بن (bin, "fill") o بني (banī, "fills"; بنو banū en àrab clàssic).^[8] Del primer cas tenim exemples com:

• Albocàsser (< أبو قصير Abū Qaşīr, "Pare de Qasir") o Albuixec (< أبو إسحاق Abū Isḥāq, "Pare d'Isaac")

• El segon cas és amb diferència el més comú, i d'aquest existeixen infinitat d'exemples en terres valencianes: Beneixama (< بني الشحمي banī aŝ-Ŝaḥmī, "Fills de les terres fèrtils");
• Benicàssim (< بني قاسم banī Qāsim, "Fills del Repartidor [Al·là]");
• Benijòfar (< بني جعفر banī Ĝa‘far, "Fills de Iafar");
• Benimàmet (< بني محبط banī Dt.ḥbiṭ, "Fills de Mahbit");
• Benimeli (< بني مالك banī Mālik, "Fills de Malik [Rei]");
• Benimuslem (< بني مسلم banī Muslim, "Fills del musulmà");
• Redovà (< بَبي ردون banī Ridūan, "Fills de Riduan");
• Sedaví (< بَبي سيدبي banī Sīdabī, "fills del xativí");
• Vinalesa (< بن ben Aleza, "Fills d'Aleza").^{[20][21][22][13][23][8]}

Molts dels topònims d'origen descriptiu poden ser útils a l'hora de corroborar dades històriques. Així, l'existència d'una via romana o àrab queda evidenciada a partir de topònims com:

• Albalat (< البلاط al-balāṭ, "la calçada");
• Almohaja (Asp) (< المحجة al-dt.ḥaĝĝatu, "el camí ral");
• Albatera (< الوتيرة al-ūatīratu, "la pista");
• Almussafes (< المنصف al-manşaf, "la meitat del camí");
• Alboret (< البريد al-barīd "la posta, el correu").

També els derivats de منزل (manzil, "parador"):

• Massamagrell, Massalfasar, Massarrojos, Massanassa, etc.^{[3][24][25][26][9]}

Per la seva banda, els topònims derivats de كنيسة (kanīsatu, "l'església") evidencien l'existència de nuclis mossàrabs.,^[3] com ara:

• la Canesia (l'Orxa);
• Alcaníssia (Murla);
• els Canissis (Novelda);
• la Carènsia (Torís).

Bona part dels topònims majors valencians ja figuren en el Llibre dels Fets i el Llibre del Repartiment, entre altres textos medievals. No obstant això, existeixen altres topònims que s'han desenvolupat posteriorment, alguns fins i tot en dates recents i tenen origen en les llengües aragonesa, catalana o castellana. Només 143 del total de 542 municipis, inclosa la zona castellanoparlant, tenen un nom d'origen català.^[1] Pel que fa al castellà, predomina únicament a les comarques amb menys vinculació històrica amb el País Valencià: la Plana d'Utiel-Requena i el Racó d'Ademús.^[1]

A les comarques valencianes catalanoparlants, el 61% dels topònims menors són catalans; un 19% són àrabs i un 20 % tenen altres orígens, un fet que segons Joan Carles Membrado Tena es deu tant a la traducció de topònims ja existents com a la creació de nous noms de lloc a partir de la llengua catalana durants els anys posteriors a la Conquesta.^[1] 

Membrado Tena destaca el conservadorisme de la toponímia per explicar la tendència de conservar noms amb una forma diferent de la llengua que s'hi parla; en especial, la pervivència de topònims àrabs o catalans després d'episodis de repoblament.^[1] En uns quants casos, es conserva la forma catalana d'un topònim fossilitzada en un territori actualment castellanoparlant, com ara Formentera, Matet, Navarrés, Vallat o Vall d'Almonacid (la Vall d'Almonesir).^[1] Així i tot, també hi ha topònims que s'han adaptat a la nova llengua majoritària, com és paradigmàtic el cas d'Orihuela (Oriola).

Contràriament, hi ha topònims menors amb forma castellana a la zona catalanoparlant, i si bé molts són producte de la substitució linguistica, també n'hi ha gràcies a processos particulars històrics, com ara la reubicació del poble de Benagéber (Benaixeve) a la plana valenciana, donant lloc a San Antonio de Benagéber (Sant Antoni de Benaixeve) a més de San Isidro de Benagéber (Sant Isidre de Beniaxeve); o bé el préstec linguistic de Casinos (cf. ES casino < IT <xalets).^[1]

Un bon nombre d'aquests topònims deriven de noms de sants, com Sant Fulgenci, Dolors, Sant Miquel, el Pilar o la Colonia de Santa Eulalia, i són en gran part producte del repoblament del Baix Segura i parts del Vinalopó amb murcians, de parla castellana, a partir del segle XVIII^[1] (tot i que també n'hi ha de catalanoparlants, com ara Sant Joan, Sant Vicent, Santa Pola al sud i Sant Joan de Moró, Sant Mateu i Sant Jordi al nord). A partir del segle xviii apareixen alguns de basats en poblacions ja existents, com Nova Tabarca, basada a l'illa tunisiana homònima de la qual provenien els pobladors.^[27]

Existeixen també en aquest període, igual que en etapes anteriors, topònims derivats de patronímics, com Los Montesinos, la Torre d'en Besora, la Serra d'en Galceran o Emperador.^[28] Així mateix, ha persistit l'antic ús del terme lloc amb el sentit actual de pedania en topònims com Llocnou de la Corona, Llocnou de Sant Jeroni i Llocnou d'en Fenollet, que s'origina, a més, en un patronímic.^[29]

• Llista de topònims valencians d'origen mossàrab

• Corpus Toponímic València de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua Arxivat 2019-10-23 a Wayback Machine.
• Visor cartogràfic toponímic de l'AVL i l'Insitut Cartogràfic Valencià Arxivat 2020-02-22 a Wayback Machine.
• Criteris per a la fixació de la toponímia valenciana de l'AVL
• Mapa dels noms oficials de municipis valencians segons grau de normalització (AVL) Arxivat 2020-03-02 a Wayback Machine.